Tot ja és més vell que el pastar. O res de nou sota la capa del món. Ara, ja ho sabeu tots, han arribat noves pasteres amb immigrants seguint una vella ruta, la dels contrabandistes. Ho han ponderat els mitjans de comunicació. Rutes ancestrals per on arribava el mal? Però n'estan segurs que sempre era el mal? Jo no ho estic tant. L'alarma social ha vengut quan per aquestes rutes han entrat unes persones de pell fosca, de rostre ingràvid, de mirada caninament desesperada. Ells, segons les essències del quotidianisme actual encarnen el mal. Poden ser, si mirau segons quins diaris, potencials terroristes, homes perillosos capaços de fer volar qualsevol insígnia civilitzada, portadors de missatges secrets, de contrasenyes explosives, de destrucció. Això per a uns, per a d'altres són senzillament uns perduts, uns potencials enemics de les quatre coses més essencials per viure, una petita taca de morbo que pot venir a destruir la pau arcàdica que els han fabricat les excavadores, les formigoneres i tota casta d'artilugis que els han aplantat el viure i que els han fet creure que són rics i feliços. El béns materials. Ningú no pensa, per exemple en els romanços -romanços autèntics- de rapinyes corsàries que se n'han emportat la pubila de la casa. Ara no en volen, de pubiles, ni gallines, ni esclaus. Potser es conformarien que els adoptàssim com a esclaus. Però no hem de caure en un fals paternalisme, en un maniqueisme estúpid, que era el camí cap on jo derivava, de considerar els que arriben (assedegats, bruts, desganant, torrats pel sol i la ventisca) com uns màrtirs. Deu ser difícil trempar la bàscula que ens indiqui l'índex de culpabilitat que hi ha en cada una de les parts enfrontades.

Subsidiàriament hem sabut que aquesta ruta, perversa ara, no fa anys que roman oblidada en via morta, sinó que també, així ho han escolat els informatius que he sentit, és emprada pels traficants de drogues, per les planejadores. Però la droga és tova, és un pecat amb el qual ja ens hi hem acostumat a viure. Mata per dintre, com el foc colgat rosega un tronc a la foganya durant la nit, però en silenci. Però no crea alarmisme social, millor dit, no crea catastrofisme social. Passa a ser un vici tolerat, un contra que resta, que minva, tants de pros que ens comporta aquesta societat benestant i benpensant on estam instal·lats. Com el càncer... bé, mentre no ens toqui a nosaltres. No és pressentit com un problema col·lectiu, la droga, com una xacra en to major. Ningú no n'havia parlat de les planejadores. Ara se'ls ha escapat, a les autoritats, com qui no vol la cosa. Les planejadores no han generat alarma social, ergo no han requerit que els vigies mecànics tornir a escampar-se per la nostra costa. Ens ho havien amagat, que també ens hi entrava la droga? Com tantes d'altres coses que s'amaguen... que es residualitzen... O potser contribueix a l'economia? Com antany ho feia el contrabàndol.

No crec, no ho conec en profunditat, que el contrabàndol tengués aquest estigma pervers que se li ha volgut donar a les pateres. És clar, a dintre de les barques no hi viatjaven persones que podrien distorsionar el nostre devenir quotidià. Sinó que hi duien la mercaderia prohibida, la subversió de l'ordre establert, el pa i la sal per a molts que, així, s'estalviaven d'agafar un pastera o un billet de tercera i partir a l'aventura a cercar on omplir-se el gavatx d'alguna cosa més que de terrossos i garroves. Fins i tot era tolerat socialment, crec. En Cosme Aguiló contava una anècdota tan il·lustrativa com divertida. Deia que a Santanyí havien fet unes oposicions per a auxiliar administratiu i havien demanat a una de les opositores quina era la riquesa de Santanyí, ella, tota segura, va dir que l'agricultura i el contrabàndol.M'hauria agradat, però, que l'evocació d'aquestes rutes, no hagués servit només per a coses pernicioses, sinó que algú, hagués tret a rotlo, que també per aquests camins arribaren els llibres d'Anselm Turmeda escrits quan ell ja havia fet l'apostotasia a Tunis. També hi arribà la bellesa, la cultura. O és que segons quin tipus de cultura té un aire de perversitat?