Vulgars problemes dentals m'impediren assistir al «tradicional» debat polític en el Consell de Mallorca i, vist el que diuen els meus companys que hi assistiren, tampoc no s'estava tan malament amb la boca badada davant del dentista. Té tanta raó com voluntària falta de memòria el senyor Font, quan assegura que les paraules presidencials ja les hem sentides, almanco, en la celebració dels primers 100 dies de govern i en el discurs de la Diada, i tot en menys de sis mesos. Raó, no n'hi falta; memòria, convendria recordàs que el seu fugat president Matas es repetia com la xulla del verro i, perquè ho sabia, afegia una promesa estrella a cada discurs perquè en els diaris de l'endemà hi hagués un poc de substància. Poc li va importar si la promesa era realitzable ni, si fins i tot, pensava realitzar-la: cercava el titular i, de passada, deixondir els resignats espectadors dels reiterats discursos. Som allà on hem estat sempre: en discursos retòrics o en feixucs inventaris. Cansat de veure que algunes coses no canvien encara que canviïn les persones, començ a mirar amb millors ulls dels que vaig mirar en principi la proposta del president Sarkosy d'auditar els seus ministres. Una auditoria externa, allunyada dels efectes hipnotitzants dels encanteris que utilitzen els polítics amb la ciutadania, quan s'hi adrecen per demanar el vot. Així, de manera asèptica, els ciutadans tindríem profilàctic inventari del que han fet i deixat de fer els governants. Noltros decidiríem, com teòricament ara decidim, però amb informació veraç o, com a mínim, amb pretensions de ser-ho.
Centrar una part del debat en esbrinar qui és més «consellerista» i reivindica més competències pels diferents consells, en general, i pel de Mallorca, en particular, és un altre dels trists ping-pong sense substancial bolla que ens han avesat a veure jugar els partits polítics d'aquesta contrada. Reivindicar competències sembla ser consubstancialment bo, tant o més que demanar doblers, i no ho entenc. Vull dir que no entenc aquesta dèria per dir que volen més competències sense tenir en compte quin model d'administració hem de tenir amb independència de les brusques dels que no governen, que criden amb la boca més grossa, o dels que tenen responsabilitats de govern, que ho fan de manera més retòrica. Falta un pèl de sentit d'Estat "per part de tots" i asseure's a tancar aquesta comèdia d'una vegada. No pot ser que els que sempre demanaren descentralitzar cap als consells, ara facin el despistat, mentre aquells que els buidaren de contingut tant com pogueren, ara se'n declarin «conselleristes» vocacionals . Aquesta comèdia cansa, a la vegada que desprestigia la classe política i els boianos que encara la seguim. Diguem-ho fort i sense embuts: la descentralització acosta l'administració a la ciutadania, i això és positiu, però també suposa pèrdua de les forces que genera la unió, que ja no ho és tant, i acosta els corruptors als corruptibles, que no ho és gens. És per això que, sense partidismes absurds i xovinismes més absurds encara, cal definir entre tots i d'una vegada quin nivell administratiu ha de tenir cada competència per ser més eficaços, més justs i, fins i tot, més humans. La resta, puta comèdia.
