El creixement poblacional, basat en la immigració, de determinades zones de l'Estat espanyol fa temps que té reflex a les aules. Un reflex contundent sobretot pel que fa a la diversitat de procedència dels alumnes. Segons dades del Ministeri d'Educació, durant el curs 06-07, el 9,9% de l'alumnat de l'ensenyament obligatori era estranger. Les dificultats de comunicació amb una part d'aquests alumnes és avui un dels neguits del professorat. Ignorar què fer, no disposar de recursos, haver de compaginar activitats convencionals amb altres d'especials solen provocar una comprensible inquietud en el professorat.
La distribució d'aquest alumnat nascut fora de l'Estat no és homogeni: tant si tenim en compte unitats petites (com centres o municipis) com si el punt de referència són les comunitats autònomes. En aquest darrer cas, la variació en els percentatges d'estrangers es mou entre el 2,8% de Galícia fins al 18,0% de Madrid (curs 05-06). Les Balears, per la proporció d'alumnat estranger, ocupen el segon lloc amb el contingent més elevat d'immigrants (15,5%).
Un dels factors més determinants en la incorporació d'aquests alumnes al nostre sistema escolar és la llengua. Tant per les dificultats d'adaptació personal dels nous alumnes al funcionament dels centres com per la incidència que la seva arribada pot tenir sobre els models lingüístics escolars, i més si la seva incorporació es fa als darrers cursos de primària o a secundària. Sobretot en aquests casos és imprescindible que les administracions prioritzin establir mecanismes especials d'integració on més necessitat n'hi hagi.
Cal tenir en compte, però, que les dades sobre població escolar estrangera poden ser enganyoses per indicar el grau de complexitat -sobretot en l'àmbit lingüístic- que hi ha a l'escola. Els alumnes immigrants que s'incorporen al sistema educatiu de les Balears es troben amb una escola -i una societat- que actua en dues llengües i, per tant, una part d'aquests alumnes -els dels països hispànics- n'hauran d'aprendre una de nova, i la resta, totes dues. En canvi, els alumnes que acudeixen als centres de, per exemple, Madrid troben una escola -i una societat- que funciona sols en una llengua; per tant, només n'hauran d'aprendre una o cap, si pel seu origen ja la coneixien abans. És evident, doncs, que l'actual regulació lingüística de l'Estat reclama un major esforç als alumnes, als docents i a les administracions educatives de les comunitats autònomes que tenen dues llengües oficials, que no de les que només en tenen una.
Des d'un punt de vista lingüístic, cal no oblidar que per a l'escola de Madrid (i també per a la de La Rioja o Múrcia, amb 14,8% i 12,9% d'alumnat estranger) només són immigrants els qui procedeixen de fora de l'àmbit lingüístic del castellà: entre el 40 i el 50% del total d'estrangers. Així, la immigració escolar a Madrid, des del punt de vista lingüístic, es redueix només al 9% (al 7% a la Rioja i al 6,5% a Múrcia), i per a aquest alumnat és per al que cal fer la planificació de mesures especials d'integració lingüística. En canvi a les Balears (també a Catalunya i al País Valencià, amb valors del 13,7% i 13,5%), des del punt de vista lingüístic no hi ha reducció del nombre d'immigrants; és més, hi hem d'afegir tots els nous alumnes procedents de les zones castellanoparlants de l'Estat, els quals, des del punt de vista lingüístic, són immigrants necessitats també d'acollida especial. Per tant, pel que fa al cost de la integració dels escolars -com a mínim en l'aspecte lingüístic- no es pot mesurar només a partir de la població que consta com a immigrant, sinó dels qui realment ho són.
Sembla que davant el major compromís lingüístic d'algunes comunitats (les que, a més de la seva llengua, tenen també el castellà com a llengua oficial i una elevada presència d'immigrants) l'Estat hauria de destinar més recursos per compensar el major esforç, cosa que s'hauria de manifestar en els pressuposts destinats a Educació. Les Balears, tot i estar al capdavant en aquest rànquing de necessitats, es troba per davall la mitjana estatal quant a despesa pública per alumne, en comptes d'estar al capdamunt. Deu ser una altra de les factures que pagam per ser espanyols; i tots els espanyols som, com els animals, iguals, però n'hi ha uns, com escrigué Orwell, que són més iguals que els altres.
