Tot creixement que no sigui sostenible passarà automàticament, necessàriament, a esser un decreixement, és a dir: a esser insuportable. Aquesta tesi va plantejar-se i formular-se en primer lloc, aquí, en el si del sector turístic. Però aquells que primer varen denunciar el parany, com és ara Joan Casals, varen fer retxes dins l'aigua ja que la «solució» adoptada per les grans cadenes hoteleres va esser passar a invertir a països de paisatges més verges i amb costos laborals molt més barats, al Carib, a Amèrica Central, a Mèxic, al nord d'Àfrica, a Turquia, etc. Els empresaris detentors dels capitals inicialment acumulats aquí gràcies a la irrupció del turisme de masses varen considerar que la mesura més raonable i pràctica, el que els convenia més en definitiva, era la de, molt senzillament, passar a invertir enjondre, a invertir a una altra banda, i no complicar-se la vida intentant constituir-se en un grup de pressió enfront de les forces polítiques locals, les quals en cap moment tingueren cap interès real en posar ordre de cara a un futur que, en esser deixat completament en mans de les forces de mercat, no podia esdevenir altra cosa que el que, en efecte, va esdevenir ja fa anys.

Paradoxalment, i una mica a misses dites -si va a dir ver-, la Conselleria o el Departament de Cooperació Local del Consell de Mallorca ha editat aquest estiu passat un curiós llibret, Sons per durar. Poesia i sostenibilitat, de Miquel Frontera, un Llicenciat en Ciències Biològiques preocupat de bon de ver pel tema, responsable no sols del text expositiu ans també de les interessants fotografies en blanc i negre (poesia visual) i de la selecció de textos de la parenta pobra (poesia literària) i, fins i tot, juntament amb Guillem Orell, de part del disseny de la publicació. Es tractaria, en definitiva, de defensar i promoure la necessitat imperiosa de la sostenibilitat no sols mitjançant tots els arguments racionals de pes que l'abonen ans també tot movent la sensibilitat del lector o de l'educant auditor amb l'ajuda de la sensibilitat poètica, la qual òbviament inclou també la visual, ja que la parenta pobra no es dóna en exclusivitat en un sol art.

Els fets adduïts certament són incontestables: «el progrés científic i la capacitat tecnològica de la humanitat ha permès millores inimaginables, però també ha augmentat la nostra capacitat destructora». Perquè, en definitiva, no tots els recursos al nostre abast són renovables. I els desequilibris actuals ja són prou greus en molts d'aspectes. Per exemple, segons la UNESCO, «Hi ha 1.000 milions de persones que no tenen prou aigua per a les necessitats bàsiques». Dos versos memorables de Maria-Antònia Salvà reblen amb força aquesta problemàtica tan present en la marina de Llucmajor: «No sabrà el bé de l'aigua quin bé sia / el qui en terreny secà no haurà viscut». Perquè cal recordar que «el 5% dels habitants del món consumeixen el 30% dels recursos del planeta». Com també que el 20% frueix del 80% de la riquesa, fet que no pot deixar de contribuir a distorsionar el consum, ja prou manipulat per una publicitat que fomenta tot el que pot la irracionalitat del consumidor, el qual ignora sovint olímpicament el que seria un consum responsable. Per exemple, en relació amb el transport, que és el major consumidor d'energia, de més a més d'esser el major contaminador. I se'ns fa saber que «a les Balears s'emeten 9 milions de tones de gasos contaminants i, segons el Protocol de Kyoto, la nostra comunitat autònoma no hauria de passar de 6,9 milions de tones». Com també que a aquesta comunitat, com als Estats Units, existeixen dos vehicles per cada tres persones(!). L'autor ens recorda el que Miquel Bauçà apunta en l'entrada 'Automòbils, els', en El canvi (1998): «Abans era comprensible i potser útil i necessari de viatjar. Avui, aquestes riuades de cotxes són un atavisme trist, sense sentit». Per altra banda, també es subratlla que «les Balears és la comunitat que produeix més residus per habitant i dia de l'Estat espanyol». I que, «segons alguns autors, les reserves de petroli no duraran més de quaranta anys». Altres factors que no podem permetre'ns el luxe d'ignorar -o més aviat la irresponsabilitat- i no mirar de controlar: la imprescindible ordenació del territori, la sobreexplotació dels fons marins, la introducció d'espècies foranes vegetals (algues) o animals, la conservació de les masses forestals (és un dir) ja tan minvades, la immigració, el desenvolupament d'indústries contaminants, el reciclatge dels residus, la preservació dels espais humits, etc. Per cert, en relació al darrer tema esmentat, s'ha inclòs el divertit poema Concert nocturn, de La vaca sàvia i altres contes en vers (2006), de Pere Rosselló Bover, amb la següent estrofa eufònicament perfecta: «Amb el temps les granotes aprengueren / dels ocells i dels grills a cantar bé. / I llavors tots els vespres estrenaven / uns concerts que semblaven de Fauré».