És cert que el preu de l'habitatge es desaccelera, i que l'any passat els preus pujaren menys que el 2006. Però un 6'9% en un any com el 2007, on ja hi havia símptomes clars de cansament en l'economia, és encara un autèntic absurd. Aquí l'ofegament del mercat immobiliari no ve ni pels tipus d'interès baixos ni perquè la gent visqui al dia. Ve perquè l'increment dels preus dels pisos s'ha convertit en una autèntica bogeria. Sembla un parany: accedir a crèdits de baix interès, però havent de pagar una barbaritat pel «valor» de l'immoble. És la gran diferència amb el final dels anys 80 i els primers dels 90, quan els tipus d'interès eren molt alts però el valor dels habitatges era quatre o cinc vegades inferior al dels actuals. A final del vuitanta un pis normal a estrenar valia devers onze o dotze milions de pessetes. Ara un pis normal a estrenar ja supera, com a mínim, els 300.000 euros (més de 50 milions de pessetes). Al final, els ciutdans acaben pagant el mateix. Tipus d'interès alts: pisos més barats. Tipus baixos: pisos caríssims. El resultat és el mateix: ofegament familiar per pagar una propietat que sovint no es pot revendre perquè és la residència. És una gran trampa i un gran negoci a partir del dret costitucional a l'habitatge.