Aquests dies hem viscut un capítol esperpèntic de la història d'Espanya, el de l'himne. De fet, en llegir els diaris i escoltar els telenotícies em feia la sensació que estava vivint la millor versió del programa Polònia, que s'emet per TV3. I ben mirat tot plegat és un consol. Supòs que no hauria de ser així, però em consola veure que els espanyols van, moltes vegades, tant o més errats que nosaltres. A més, però, ells fan el ridícul.
El fet no l'entenc gaire. No entenc com al Comitè Olímpic Espanyol i a la Societat General d'Autors se'ls ocorr, pel seu compte i risc, proposar una lletra per a l'himne espanyol. Els primers devien tenir necessitat que els esportistes cantassin alguna cosa quan puja la bandera "les poques vegades que puja la bandera espanyola en virtut d'algun títol aconseguit. Supòs que la següent passa era fer un examen a tots els participants espanyols als Jocs Olímpics per tal de comprovar si s'havien après l'himne! Els segons, la SGAE, supòs que hi tenien algun interès econòmic: cobrar els drets d'autor. En conjunt, un episodio nacional trist i patètic perquè no ha aconseguit cap adhesió a la lletra proposada. Per cert, la lletra, quina lletra! Home, a mi em sembla bé que el poble pla participi en la creació dels símbols identitaris, però ja podrien haver cercat una lletra que no semblàs d'un alumne de primària, no?
Que sí Viva Espanya, que sí corazón, que si ama la Patria, que si bajo su cielo azul, que si los verdes valles, que si gloria a los hijos... N'hi ha que es queixen de La Balanguera, però no em diran que la poètica, el contingut, les imatges, les formes del nostre himne no tenen una qualitat literària que es troba a anys llum d'aquesta proposta espanyola.I tanmateix, per què han de canviar si el tatxín, tatxín, tatxín actual està la mar de bé?
