La comèdia

Des de l'empegueïdora sentència del cas Rumasa (pobre Manuel García Pelayo, obligat a decidir segons els dictats de Felipe González pel «bé» de la democràcia!), ja sabem que les decisions judicials no tenen per què ajustar-se a la norma. Ignor si a la resta de països civilitzats això funciona així, però aquí una causa pot ser valorada segons les circumstàncies. Darrerament, per exemple: si el Govern espanyol negocia amb ETA, no actuen els fiscals ni els jutges, i De Juana Chaos obté un permís que li permet anar a ca seva i engreixar. Quan es trenca la negociació, De Juana torna a la presó i els fiscals estudien com il·legalitzar ANB. Justícia «a la carta», que en diríem. Aquesta doctrina de conjuntures també té el seu reflex en el nostre món local. Parlem de Son Banya. Aquest hipermercat de la droga tenia cera del corpus fins que la seva presidenta, la senyora Francisca Cortés, La Paca, denuncià que el cap d'Homicidis també volia treure'n cullerada. Fins aquí podíem arribar, pensà algú, perquè una cosa és fer negoci i una altra muntar escandalera. Abans, les batudes a Son Banya eren còmiques: les televisions filmaven els policies, el fiscal antidroga, el jutge instructror i el seu fill, que l'acompanyava com qui se'n va de picnic amb la família. Delinqüents de pistoles eren amollats amb fiances de 30.000 euros i als judicis es negociaven i canviaven penes de presó per doblers del narcotràfic. S'ha acabat aquesta comèdia? Al judici del cas Son Banya ho sabrem.