El poeta de les joguines populars de les Illes Balears torna a la primera ona de l'oceà de l'actualitat. Aquests dies inicials de l'any estan acompanyant-lo plausibles notícies al voltant de la seva obra de recerca i d'edició. Potser no trobaríeu millor explicació a la màgia dels Reis d'Orient que fer-vos càrrec de les novetats que avui envolten el referit poeta balear de les joguines.
El secret dels grans homes substancialment interessants -inclosa la dona, sobreentès- rau a comportar-se talment com ho acompleix el meu estimat poeta de les joguines, el pedagog Joan Sans. Sempre, des que el conec, l'he vist captenir-se amb exquisida prudència i afinadíssima mesura a hora d'irrompre davant l'opinió pública. Pel seu grat magisteri he après que ens cal desconfiar d'aquells tipus que surten cada dia als papers, d'aquells que, embriacs, agiten mans i mànigues obsedits per romandre a la palestra pertinaçment, a tota hora, com a mosques d'agost. Més encara: recelau dels qui viuen enfonyats en un pur entrecor de veure's diàriament reflectits en els miralls. El narcisisme dels temps actuals ha pres una característica molt mediàtica, diríem. El llac que féu que Narcís s'enamorés de si mateix fins embogir no té avui sinó perfil de paper premsa -o bé d'ona hertziana o d'imatge televisiva. És a través dels bassals periodístics que inunden el nostre món que, modernament, hi queden terriblement atrapades les legions dels narcissos mediàtics, preferentment dedicats a la política a perpetuïtat quan no tenen altre ofici -ni benefici- millor al qual dedicar-se. No és, però, el cas de Joan Sans, que s'asseu augustament en el tron de la pedagogia.
Es comprèn molt bé. Joan Sans és un pedagog de cap a peus, un home de cultura, sensible, format, prudent de les limitacions del que sap i del que es veu capacitat de transmetre a altri sense incórrer en gosadies ridícules. Joan Sans és algú que, primer, treballa en silenci, amb gavadals d'amor a la matèria que maneja; i, després, només després, si ha arribat a alguna conclusió positiva i concreta, en fa la compareixença pública, mai abans. Sols si es dóna aquest supòsit de tenir alguna cosa útil per a la comunitat, tipus com Joan Sans us demanaran la vènia per ocupar algun espai mediàtic mínim, sense fer, però, invasions ni parasitismes de la notorietat pública. És així que, per mi, li correspon ara el torn al poeta de les joguines de ser atès periodísticament. Pondareu els arguments que voldria brandar-vos.
Les passades festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, l'editor J. J. de Olañeta -potser l'home de les premses més pulcre i excel·lit del nostre pèlag des de l'Arxiduc- li ha tret a llum un volum (número 120è) per a la sèrie La Foradada, sota el títol Juga a fer juguetes. Hi descabdella la descripció de cent joguines populars selectes de tots els racons insulars de les illes. A més, aquesta setmana, a Maó i Alaior, hi farà la presentació d'un volum de la biblioteca de Quaderns de Folklore (número 85è), dedicat a una triadella de joguines menorquines contingudes en l'estudi de 2000 (Antropologia de l'Educació 3, de la UIB) que va titular Recull de juguetes artesanals de les Illes Balears. I com a tercera fita d'actualitat, us revelaré que ja ha lliurat a la impremta municipal d'Alaior un relat per a la col·lecció de Monografies Alaiorenques. Tracta de l'anàlisi d'un feix de cartes que havia escrit el seu pare, en Joan Sans Torrevea, quan va formar en les lleves que foren enviades a arriscar la pell a les nefandes guerres d'Àfrica dels anys vint.
Són, idò, tres raons com tres sols fulgurants per merèixer, ara, a pler, una atenció mediàtica.
Ha dit Miquel Rayó que «si els poetes ens serven les paraules (...), Joan Sans ens serva els jocs i les juguetes, i ho fa quan l'oblit quasi ja ofega del tot les memòries dels qui jugaren a aquells jocs i jugaren amb aquelles juguetes». Sí, Miquel Rayó té més raó que un sant. I no només açò: Joan Sans també contribueix humilíssimament a fer-nos oblidar, per una estona, de l'existència de la suspecta volior del narcís mediàtic, acaparador de paper premsa per davant i per darrere. Quin alè per al periodisme. I per als ulls, per a la ment, per al cor!
