Ara que s'acosten eleccions es parla de la crisi econòmica. Certament hi ha xifres que no enganyen i seria una ceguesa negar certes evidències, encara que tampoc ens hem de creure tot el que ens diuen, ja que n'hi ha que estan molt interessats a fer-nos veure que tot plegat s'enfonsa, tot perquè volen ser ells els qui manegessin el nostre vaixell: opció perfectament legítima, per altra banda. Vivim en un món globalitzat, i ara més que mai tot està embolicat en la mateixa xarxa, de tal manera que les pujades i davallades de l'economia americana, els seus fluxos i refluxos derivats de la gestió del deute hipotecari, ens acaba afectant a tots, ja que a hores d'ara tot Occident depèn de la locomotora econòmica mundial: els USA. Són les conseqüències de la globalització, que sobretot exporta les incerteses. En tot això, però, crec que hi juga un paper molt important la demagògia, el temor i la propaganda que ens puguen desmotivar. La por és un dels pilars de les nostres economies, que es mouen sota la síndrome de l'eufòria més descordada o de la psicosi confusa i demencial. A períodes de consum i de festa desfermada se succeeixen etapes on regnen les angoixes, com si volguéssim exculpar la nostra passada eufòria, posar-li un fre per sentir-nos vius a través del sofriment. Ara toca passar pena, és el que marca el bioritme col·lectiu. I d'això en deduïm una certa apatia general, una desídia en els propòsits i en les motivacions ciutadanes. ¿Qui sap dir-nos, però, realment, què és el que passa? Ningú. Ni els més experimentats dels economistes poden ponderar la vertadera dimensió d'aquesta crisi, encara que Xavier Sala Martin ens parla de la possible confluència de diversos elements que podrien aconseguir que s'apropés una vertadera 'tempesta perfecta' en l'àmbit econòmic, especialment feble en un país com el nostre, esclau del totxo i del turista. Però no hi ha res escrit, i ningú pot fer una previsió sense enganyar-nos. Res més difícil que saber de qui fiar-se en un món tan enredat.

Melcior Comes, escriptor