En el suplement cultural de La Vanguardia d'ahir, Robert Saladrigas es preguntava per què no havia arribat de facto fins ara al mercat editorial la novel·la d'Ivan Klíma Amor i brossa (Edicions 62. Amor y basura, El acantilado*). És clar que Robert Saladrigas deu saber tan bé com qualsevol observador atent per què hi ha llibres capitals que arriben tan tard, i fins i tot per què n'hi ha que segurament no arribaran mai a les llengües oficials de l'Estat. No es viu impunement en la Història d'Espanya. El cost és tan elevat que no arribarem mai a avaluar-lo, perquè bona part del que no ha arribat, bona part del que ens hem perdut, ja és considerat en el nostre estil de vida com la brossa del passat. Ens hem lliurat a la postmodernitat sense haver estat mai moderns. Creguérem en l'anticultura com l'exaltació de la ignorància.
Si he citat, per començar, Robert Saladrigas, és, a part del respecte i l'admiració que li profés, perquè la mateixa pregunta m'ha acompanyat durant tota la lectura del llibre en qüestió: servidor crec que també en sé la resposta, però tenir una resposta no ens ha de desactivar la pregunta. Llegir ara una novel·la escrita entre el 1983 i el 1986 és una experiència amb un valor afegit no gens obviable. Sabem des del futur com es vivia sense futur. El personatge central viu aquesta absència de futur com una fatalitat, perquè fins i tot quan se n'hauria pogut alliberar havia triat acompanyar -acompanyar-se- la seva gent per les foscúries kafkianes de Praga. Res no té futur, res no té final, i la vida esdevé un espai en què tot acaba immobilitzat pel sofriment, que puja des de les clavegueres fins als somnis de les persones.
La lucidesa implacable d'Ivan Klíma (la vàlua d'un home s'amida per la seva capacitat de suportar la veritat) ens proposa un pacte de principi. Si hi venim a bé, ja no podrem abandonar l'autor enmig de les seves angúnies ni el seu país en els dominis de la desesperança. En la seva companyia, però, entendrem com l'horror pot esdevenir l'excipient de la quotidianitat i determinar el marc dels nostres fets i dels nostres sentiments. Si ho suportam -les invocacions a Kafka no són gens arbitràries-, el tracte amb les tenebres ens hi avesarà la vista, ens ensenyarà a orientar-nos-hi. Aquest és el do, el privilegi més dolorós que se'ns ha estat concedit en el trànsit per la vida humana. Aprendre-ho en un llibre com el d'Ivan Klíma potser és una de les maneres més alliberadores de saber-ho.
*A aquesta editorial hem d'agrair la seva tasca d'enllumenar les literatures europees ocultes.
