Els 300.000 euros que el Govern Antich tenia previst aportar a la colonització salvatge d'Àfrica -que s'havia de fer en la campanya anomenada Lisboa-Dakar- podran dedicar-se a accions menys vergonyoses per a un executiu que es diu progressista. Qualcú ha de començar a deslligar les institucions de la promoció de la velocitat, en general, i del colonialisme típic de l'Europa del XIX, en particular. Sobre el tema de la promoció de la velocitat, on els governants, per tal de fer-se una fotografia al costat dels nous gladiadors, són capaços d'oblidar que tenen la responsabilitat de costoses campanyes publicitàries per a reduir els accidents de trànsit, poca cosa més a dir del que ja exposàrem quan compartírem la vergonya de veure el nostre president rebre en el Consolat de Mar un motorista talment fos un heroi capaç d'aportar qualsevol cosa, per mínima que fos, per millorar la societat. Sobre la vergonyosa utilització del subdesenvolupament africà per a fer espectacle i calaix lluny de les exigències mediambientals i de seguretat que s'exigirien a la refinada Europa, en lloc de parlar-ne m'agradaria escoltar què n'opina la consellera d'Afers Socials, senyora Santiago, persona de sensibilitat social reconeguda, així com altres membres del Govern. Si el pragmatisme ens ho envaeix tot, que ningú no s'estranyi si la gent cerca els valors en sectes mentre s'allunya de la política entesa com a mercaderia publicitària.
Ahir vos parlava de les cafeteres de moda, les del cafè encapsulat. Idò, són una metàfora perfecta d'aquesta societat on regna el pragmatisme més acomodatici. En elles hem canviat la llibertat d'elecció per la garantia d'homogeneïtat. Rebutjam l'esforç de l'aprenentatge i, amb aquest rebuig, renunciam al reconeixement de la varietat, al de l'excel·lència, fins i tot, al de la possibilitat d'error. Exigim una monodosi encapsulada de cultura, de política, de valors i, si vos hi fixau i encara que sembli impossible, de sentiments. Una càpsula que ens allunyi del dubte de l'elecció, de l'esforç de l'aprenentatge i que ens ofereixi una solució permanent vàlida. És molt més que el pensament únic, que en el fons és un pensament. És l'estat d'ànim sense ensurts que ens ofereixen els antidepressius elevats a la categoria de quotidians. Poc ens importa si aquesta regularitat ens posa en mans d'altres i bescanviam curiositat per confortabilitat sense voler saber que el preu de l'avorriment és el més alt: sempre hi haurà una càpsula, encara que sigui d'un altre color, per a entretenir-nos una altra estona.
Per això pens que s'ho paga donar valor a les formes, als detalls que poden allunyar-nos de l'encapsulament. Ahir, la colcada dels Reis a Palma tengué detalls per a l'esperança. No parl de les carrosses ni d'aquest costum inexplicable de fer desfilar furgonetes comercials sense cap tipus de decoració específica, perquè s'ha de tenir molta d'il·lusió per a no considerar-ho insuficient, mal organitzat i poc atractiu, talment era els anys passats. Parl de la decisió personal de la batlessa Calvo de no omplir la balconada de Cort amb fills de polítics perquè exerceixin privilegis inadequats i injustificables. I parl de repartir caramels sense gluten que, sense poder garantir que tots ho varen ser, és un gest solidari amb els diferents i massa sovint exclosos.
ferranaguilo@ono.com
