Escena d'hivern amb revòlver

Venia llavors l'hora d'anar el llit, fred de tot. Al contrari de la suavitat dels llençols d'ara, sobretot si ja s'han usat, tan llisos i amables a la pell, els llençols del poble eren de fil, com de drap, aspres i d'una oloreta especial. Tenien però la propietat que tenen tots els llençols dels nins petits: quan un hi posava el cap davall ens protegien de totes les pors; enormes i potents les seves propietats. Damunt ens hi tiraven unes vànoves cotonades que pesaven un quintar; hi quedaves esclafat davall. Feies el teu forat al matalàs de llana, l'encalenties, i fins demà. Quan el sol, entrant pel portellons, foradava la fosca a través dels grops de la fusta, feia uns raigs, rodons i llarguers, dins els quals les partícules de pols pareixien atretes per la llum i hi ballaven, lentament. Si aixecàvem el tapament es removien, fins que tornaven a la dansa lenta del començament.

Els rituals de cada estació, el retorn al poble, l'hivern. Per rituals, el del moix. Sent el renou dels plats dins la cuina i ja es presenta, darrere els vidres, a l'estiu entra, ara no. Espera que t'espera, s'ajeu i posa en marxa el seu motoret roncador. En acabar el sopar li toca sempre alguna cosa bona. Menja i, en acabar, s'esmola les ungles a la soca torta i esfilagarsada de la parra vella. La sembrà mon pare, és una parra calop vermell "gros, bo" però un poc vaga. Li fa vessa fer raïms. Mon pare ho sabia i la podava d'una manera especial, «aquesta és poc feinera, li deixaré només dos o tres sarments», solia dir. El moix, en acabar de rapinyar la soca, puja l'escala confiat, quan arriba a la meitat, on hi surt un tros de tronc, sempre, sempre, fa el mateix "un altre ritual qui sap si genètic o histèric", s'atura, ensuma la punta d'aquell tronc, hi frega l'espatlla i continua pujant.

Els matins de l'hivern, tenen dues versions, les de les boires baixes dels dies calms, tot banyat, remull de rosada o les dels dies majestuosos, nets, quan el mestral o la tramuntana han fet net. Eren, aquestes èpoques, la temporada en què es solia presentar la tia de França. S'havia casada amb un sineuer que havia fet fortuna a Marsella "a la «petita Mallorca», un barri ple de mallorquins que venien fruita" i els diumenges d'hivern, a l'estiu no es volia moure, venia a la vila amb el seu cabriol, ara diríem amb xofer, el menava un missatge, un carro amb tapament. Sempre ens duia alguna cosa i pels Reis, juguetes, sofisticades per a aquell temps, s'havia de conèixer que era rica. Era eixorca i li encantava ensenyar-nos cançons a la meva germana i a mi. Ella feia la «ue», canviava la l per la u, en xerrar: «Savez-vous puanter ues choux? / À ua mode, à ua mode / savez-vous puanter ues choux? / À ua mode de chez nous». Per tant, vaig aprendre el meu primer francès «mauament». Servidor es va pensar que a França ho deien així, però, resultava, em digué la padrina, que de nina ja xerrava un poc així.

Aquesta matinada seria de les de sol, quan travessàs i fongués la boira, fresca i transparent. Fa fosca encara, però el forn ja és obert i la trulladissa dels gorrions acompanya els homes més matiners que van a la feina o al cafè; molta gent s'atura a comprar pa, les dones sobretot. En sortir del forn les campanes toquen de mort. En Mateu «Mort» és mort. Valgui la cacofonia fatal del seu malnom, en el seu últim dia. El trobaren "em conta na «Fornera», que no té res a veure amb el forn" amb el comandament de la televisió a la mà, assegudet a un balancí: «tengué una bona mort». Volt el cap de cantó de l'església, és la cantonada més freda del poble, m'envesteix un aire fred de tot, un celistre, l'aire que davalla del turó, aquí, regolfa. Entr al casino i la madona en veure'm arreplega diaris per dur-me'ls a la meva taula: «per tu, que t'agrada llegir». Li deman que no els prengui als altres parroquians, que puc esperar. «Ca barret! Els diaris són meus, massa ell els he pagat...». «I per lo que duen: desgràcies i desbarats». Certament, encara record aquella dona que venia diaris al carrer dels Bastaixos: «Última Hora! Amb les desgràcies del dia d'avui!».

Retorn a ca meva. Arriba un sms del meu fill gran («Ei som es vostro fill q h arribat b, jet lag, ara som cerro st cristobal veig santiago de chile polució incluïda, bsades»). Mentre m'escalf, vaig a la pàgina del llibre on vaig acabar ahir: «...no com ara. Perquè davant tanta indiferència i poca glòria, pens que haurien de tornar a projectar el NO-DO. Fumaríem d'amagat i compraríem un tall de gelat de dos dits de gruix. Menjaríem xufles i robaríem ametlons. Seguiríem parlant dels altres, besaríem Ava Gardner, cantaríem cançons de Renato Carossone, i no ens avorriríem tan solemnement...». Toquen a la porta. Deix el llibre d'en Damià Huguet i vaig a obrir: és ma mare amb un revòlver. «Ara te duia el revòlver del padrí. L'he trobat dins la caixa, ben embolicat». Li deman si li va veure emprar mai. Em diu que en temps de la Guerra Civil, ella era nina i va anar a Manacor a visitar el seu germà militar, i son pare, el meu padrí, aquest dia el duia dins la butxaca. «Record que vaig veure morts per les carreteres, els rojos se n'havien tornat feia un parell de dies. Uns anys més tard, un vespre, mon pare, en va esperar un a un cantó i li va posar al cap, el revòlver aquest, no sé què li devia haver fet, no va passar res...». Atia un poc el foc i comenta: «Qui dia passa, any empeny».