Venim d'un segle XX molt dur, marcat per una guerra civil, una dictadura llarguíssima i anihiladora i un procés de Transició carregat d'ensurts, angoixes i incerteses. Però enmig de tanta tenebra, ens queda la veu ferma, potent, un punt cínica però sempre càlida de Fernando Fernán-Gómez, gran sublimador a la pantalla de l'home intel·ligent del segle XX, una mica víctima, una mica comediant per aconseguir els seus objectius, però sempre carregat d'estima a la vida. Don Fernando ha fet de mestre d'escola anarquista, d'escriptor frustrat, de misser capaç de cobrar poc als seus clients, d'home madur enamorat de jovenetes, de primer ministre de Carles III, però, sobretot, ha fet d'actor. Ho demostrà a la seva millor pel·lícula, Viaje a ninguna parte, on interpreva un veterà actor de teatre que intentava competir amb el cinema als poblets dels voltants de Madrid en els negres anys quaranta.
Perquè en essència, el seu llegat, la seva aportació a l'esqueixat segle XX espanyol és ensenyar que un bon comediant, faci la feina que faci, sempre surt endavant. Feia falta molt de cinisme per interpretar aquelles pel·lícules del franquisme a les quals Fernán Gómez aportava tanta màgia. També feia falta cinisme per mirar cap endavant en els temps de la transició arrossegant tots els traumes del passat amb resignació. Ha mort un home que ens ha ensenyat a sobreviure amb dignitat.
