Gaza és una gran presó, Gaza és un camp de concentració, Gaza és una gran metròpolis de la misèria: Gaza és, en paraules dels que hi han estat, qualsevol de les metàfores possibles per dessignar l'infern sobre la terra. Un formiguer humà, en primer lloc: un milió quatre-cents mil persones miren de sobreviure en un territori que té una superfície equivalent a una desena part de la de Mallorca. Cal imaginar la nostra illa amb catorze milions d'habitants, el 88 % dels quals serien pobres de solemnitat. Afegim-hi la impossibilitat de sortit, les fronteres fèrriament controlades per un desplegament exhaustiu de torres de control i carros de combat. Al davant, la mar, platges mediterrànies que marquen un horitzó de fugida impossible: la mar tampoc no és dels palestins. A més, la repressió, la humiliació, la impotència. És en aquest escenari de desesperació que cau la darrera de les plagues que assolen aquest territori: l'enfrontament civil, Hamas i Al-Fatah que resolen a tirs la seva lluita pel trist poder a una franja de terra sense sobirania, sense riquesa i sense sortida.
És difícil entendre res del que succeeix avui a Gaza i al conjunt de Palestina sense recordar que Hamas va guanyar, l'any 2006, unes eleccions legislatives reconegudes com a netes per tots els observadors internacionals. Israel, els Estats Units i una Unió Europea incapaç de dir-hi res d'interès varen decretar ràpidament el boicot al govern emanat de les urnes. El missatge donat a la societat palestina no podia ser més clar: us retreiem obsessivament la manca de democràcia, us exigim les eleccions, però us ha de quedar clar que us castigarem si votau per l'opció equivocada. No és fàcil que Palestina torni a creure en la democràcia, després d'això.
El boicot a Hamas només afavoreix Al-Fatah si es veuen les coses amb la miopia de qui només té en compte la conservació del poder en el curt termini i a costa de la legitimitat democràtica. Al-Fatah no només acumula dècades d'hegemonia, amb la càrrega habitual de vicis i de corrupció que això suposa. Ara afegeix la candidatura a ser etiquetat per part de la societat palestina amb el pitjor epítet possible en un territori ocupat: col·laboracionista. A Palestina, un partit polític no pot ser el soci preferit dels Estats Units i d'Israel i conservar prestigi a ulls d'una població farta d'anys de negació dels drets nacionals i de repressió.
Hamas és islamista però no és votada per ser islamista: és votada per cansament de la corrupció d'Al-Fatah, per plantar cara a l'ocupant i per prestar serveis socials. A Gaza, on Hamas és la força política dominant, la població és castigada per haver votat els dimonitzats per l'ocupant i els rivals polítics dels governants palestins que no volen amollar el poder. Israel va abandonar les colònies de Gaza en una decisió que era bàsicament de lliurament de la franja a la seva trista sort. Cisjordània també podria abandonar-la a la seva condició de reducte de l'islamisme i presó per a milió i mig de persones. La immensa majoria no són de Hamas ni d'Al-Fatah: són persones que volen viure en pau i, si fos possible, amb un mínim de benestar humà.
