Fa estona que es veu venir que els desequilibris en el comerç alimentari mundial combinats amb els efectes de l'especulació conduiran a un exagerat increment de preus al consum. Això ja està passant i sols és l'inici. És possible que estiguem davant els primers símptomes d'una profunda crisi estructural del sistema alimentari mundial, que no és més que un caire de la crisi energètica i, de qualque manera, de la pròpia crisi cultural i de civilització que s'està imposant per la via de la globalització econòmica.

Efectivament, les reformes de la Política Agrària Comuna, a l'empara dels dictats de la política ultraliberal del govern Bush i de l'Organització Mundial del Comerç, no han fet més que empènyer en dos sentits: desincentivar la producció agrària europea per afavorir les importacions que suposadament havien de ser «més barates» i «desregular» els mercats alimentaris per tal que «s'equilibrin» a partir de la llei de l'oferta i la demanda. I vet ací que en el moment en què s'està fent això s'impulsa (per la pressió combinada de la indústria petrolera, de l'automòbil i de les transnacionals de la química i l'alimentació) una rabiosa política de foment dels agrocombustibles.

Els resultats són els que han de ser: explosió de l'especulació sobre els productes alimentaris bàsics, increments dels preus al consum i desfeta mai vista del sector primari europeu. Es pot dir que la pagesia comunitària ha iniciat el camí cap a l'extinció. Per descomptat, no es possible sostenir un sector econòmic amb uns increments incessants de costos (tant dels combustibles com dels aliments pel bestiar) i una caiguda dels preus en origen. El que és més curiós de tot això és que els marges comercials de la gran distribució no cessen de pujar. I així mentre en la carn de porc el diferencial entre el que cobra el pagès i el que paga el consumidor és d'un 326% i en la de vedella d'un 404%, en les cebes és d'un 862%, en les clementines d'un 905% i en el pastanagó d'un 1000%. El darrer mes d'octubre la diferència mitjana a l'estat espanyol entre els preus en origen i en destí és del 400%.

És bo de veure que en aquestes circumstàncies els pagesos, si no és en el cas que disposin d'estructures empresarials de comercialització directa, no tenen marge d'actuació. No poden repercutir els majors costos de producció en els preus: els que mouen els preus al seu gust són les grans potències de la transformació i distribució d'aliments (activitats de cada cop més concentrades). I això és el que està passant, en general, a tota la ramaderia europea, abocada a una crisi sense precedents. Es donen situacions inexplicables com la del porcí, on, segons dades de l'administració catalana, d'ençà de la pujada de preus dels cereals, s'ha produït un increment de costos de l'11'4% i, en el mateix període, els preus de venda dels animals han davallat un 12%. L'única reacció possible davant aquesta situació és reduir el nombre d'animals, reconvertir l'explotació o abandonar-la.

Però, què passarà quan aquesta reestructuració de l'agricultura comunitària culmini. És bo de veure que hi haurà hagut un procés d'eliminació d'agricultors accelerat i una reducció de la producció ramadera.

Les estructures productives familiars tradicionals tendran difícil la supervivència.

Tot plegat ens posarà a les portes d'una puja del preu de la carn que s'haurà de contrarestar amb la importació massiva de carn sud-americana, australiana i neozelandesa (Àfrica és el continent reserva). Uns llocs del món on la indústria dels transgènics i l'agroquímica està impulsant a les totes la desforestació massiva i la supressió de les agricultures tradicionals a favor dels conreus d'exportació i els agrocombustibles. Les mesures a favor de limitar el canvi climàtic, en aquestes condicions, són paper banyat.

Per què pugen idò els preus dels aliments? Pugen, entre altres coses, degut a l'impuls als conreus energètics, però també pugen perquè de cada vegada està en mans de més pocs el fer-los pujar.