Ahir era el dia de les resolucions o, millor dit, d'escriure la carta consensuada als Reis. Després, els Reis en la seva infinita saviesa obliden cartes petitòries interminables i duen els regals que ja estaven prevists als nins i nines que s'han portat bé. Els Reis, aquí, són l'esdevenir inexorable de les coses. Però, a més d'enumerar resolucions amb poca substància, ahir era el dia de les avaluacions més calmades, de l'examen amb més fonts llegides o escoltades. Moltes d'aquestes fonts s'han d'interpretar posant la signatura com a titular, que és la millor manera de saber per què s'escriuen algunes coses. Tenen el valor d'oferir opinions quasi «internes» de les diferents formacions i ajuden a fer-se una idea més aproximada de com han rebut el missatge dels diferents líders els seus quasi exclusius destinataris: els mateixos partits.
Després de quatre anys de govern del fugat Matas, on l'oposició va ser delmada de totes les meses, fundacions, comissions i pactes, sembla divertit atorgar a la seva segona, la senyora Estaràs, la generositat en l'oferiment de pactes. Divertit, almanco, ho és. Divertit a no ser que, a aquestes alçades de la història, qualcú cregui en les revelacions divines, les caigudes del cavall i les conversions sobtades. Fins allà on hem pogut comprovar, les caigudes dels cavalls, a més de fer mal, com a molt acaben amb ossos romputs o una amnèsia per culpa del fort cop. Ningú no s'aixeca i, després d'espolsar-se (la higiene primer), és una persona nova i millor. De fet, si passàs, els serveis psiquiàtrics tendrien amorosa cura del colcador després de vestir-lo amb contundent camisa.
Qualsevol apel·lació al pacte per part del PP només pot ser presa amb les prevencions de qui sap que, per a ells, és sinònim de convit al vassallatge. Després de les ensenyances de l'aznarat -amb la doctrina encara vigent- pacten si els altres estan d'acord amb ells. Del contrari, la impossible renovació del Consejo General del Poder Judicial (un tema infinitament més important i bàsic per a la convivència que el traçat d'una línia de tren, per parlar d'un dels pactes proposats) n'és el vergonyós exemple. El PSOE ha comprovat que visualitzar la incapacitat del PP per arribar al consens li és profitós pels seus interessos electorals, així que no els crec amb ganes de dedicar-hi massa esforços, especialment ara que tenen el consens amb el poder econòmic i que comparteixen objectius amb una UM que lluita per pescar en vots en els safarejos populars. A més, i aquesta és l'arrel no amagada del missatge de la senyora Estaràs, els populars voldrien pactar amb els socialistes per anorrear les possibles frontisses. Difícilment entraran a pactar amb el govern Antich mentre aquest sigui el resultat de la voluntat consensuada de tot el centreesquerra: seria atorgar identitat i protagonisme a aquells que no són tenguts en consideració més que per a fer evidents les divergències i mirar de provocar encletxes en el govern. Se'm fa mal d'entendre que es vulgui un pacte i, a la vegada, es rebutgi participar en la direcció d'IB3 o anar de la mà del govern a la World Travel Market de Londres. Diuen que de més grosses se n'han vistes. Diuen.
ferranaguilo@ono.com
