La força extraordinària del llenguatge de Baltasar Porcel, d'arrels tan evidentment mallorquines, és, sens dubte, un dels majors valors de la seva escriptura. Si ha escrit: «La vida en el llenguatge prové de la semàntica mamada per l'escriptor», resulta evident que n'ha mamada molta, de semàntica, entre nosaltres. Començant pel període de la seva infància a la vila de Solnegre, d'escut inconfusible, en un temps en el qual les conseqüències dels trastorns sangonosos de la guerra incivil i dels no manco contundents de l'emigració a Cuba i del contraban condicionaven fortament la lluita dels andritxols per la seva subsistència. Continuant durant la seva joventut a Ciutat de Cavorques, iniciant-se en la lectura i l'escriptura i començant a treballar en els periòdics locals Diario de Mallorca -com a Odín- i Baleares i en els Papeles de Son Armadans, de Camilo José Cela, i tastant l'endarreriment i les traves de la societat cavorquina, que l'obliguen a tocar el dos cap a la metròpoli, on en els primers moments ho passa ben magre però aconsegueix aviat obrir-se pas. Gosaria dir que cap altre escriptor insular, com a tal escriptor, ha triomfat com ell a Barcelona. Perquè els èxits socials sens dubte extraordinaris de Miquel dels Sants Oliver, com a director del Diario de Barcelona i de La Vanguardia, i de Joan Estelrich, com a director de la Fundació Bernat Metge i secretari de Francesc Cambó, no són equiparables perquè no són èxits estrictament literaris. De fet, a la postguerra, l'únic cas comparable seria el de Blai Bonet, el qual, malgrat la commoció inicial que va protagonitzar, no va assolir -ni prop fer-s'hi- la consolidació que va aconseguir Baltasar Porcel.
Però servidor voldria ara subratllar degudament l'altra gran capacitat de l'escriptor andritxol -és possible que no suficientment reconeguda i que té una importància del tot decisiva en la labor de tot narrador de categoria-, el poder de la seva imaginació, l'extraordinària capacitat fabuladora -si m'accepten aquest qualificatiu-, en definitiva l'excepcional habilitat per a crear arguments eficaços, que saben captar i mantenir l'atenció del lector. Habilitat o facultat que li permet de fer-ne tantes, de novel·les, des de Solnegre (1961) i Cavalls cap a la fosca (1975) fins a Ulisses a alta mar (1997), El cor del senglar (2000), L'emperador o l'ull de vent (2001) i Olympia a mitjanit (2004). I voldria centrar una mica aquest comentari en una obra que va aparèixer primer com un fulletó d'estiu en les pàgines de La Vanguardia però que tot seguit, la tardor de 1989 mateix, va esser publicada com a novel·la, per Proa, en la popular col·lecció A tot vent. Es tracta d'El divorci de Berta Barca, una novel·la trepidant -i som conscient que empro per primera vegada aquest adjectiu referit a una novel·la- que tal vegada no ha estat valorada suficientment per considerar-se que no va poder esser treballada literàriament un temps suficient.
Ara que l'atenció acadèmica s'està abocant en l'obra porceliana, potser sigui un moment adequat per a treure a col·lació el curiós cas d'aquesta novel·la que, per altra banda, és una denúncia satírica, alegrement feroç, de la Sefarad actual i, a la vegada, un llibre extraordinàriament entretingut i -cal reconèixer-ho- divertit: els desbarats de la Sefarad actual certament constitueixen el major esperpent. Perquè cal celebrar, per descomptat, que el GELCC (Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB) hagi organitzat, ben recentment, el 30 d'octubre darrer, una doble exposició, davant el públic universitari, per part de Baltasar Porcel i Xavier Díez, presentats i moderats per Maria Campillo, damunt el tema Narrativa sobre la nova societat catalana. Com també que aquesta mateixa setmana s'estiguin celebrant a Ciutat unes Jornades d'estudi sobre Baltasar Porcel, organitzades pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i la Càtedra Alcover - Moll - Villangómez, amb el patrocini de la Fundació la Caixa i la col·laboració d'una munió d'administracions, institucions i associacions.
Sí, em sembla que El divorci de Berta Barca mereix una major atenció que la que ha rebuda fins ara, almanco per dues raons. Una és l'agilíssima capacitat fabuladora demostrada per Baltasar Porcel en aquest text, especialment tenint en compte que l'obra ha estat escrita al mateix temps que es publicava, en els números de La Vanguardia del mes d'agost de 1989, capacitat fabuladora que creim que és un dels atots majors del nostre escriptor. L'altra és el fet de ser el primer tractament novel·lístic que conec d'un dels fenòmens que posa més en evidència la baixa categoria moral de bona part del nostre periodisme, concretament el de les revistes especialitzades en el sensacionalisme i els escàndols, de fet ell mateix un dels escàndols més sonats de la nostra vida ciutadana actual. Decididament, les grans quantitats que es paguen per a obtenir l'exclusiva -i sovint fins i tot per a influir en el caràcter- de determinats reportatges contribueix de mala manera a la banalització i corrupció de figures esdevingudes populars per les manipulacions consentides -per part d'aquest periodisme bord- de les conductes de personatges que es constitueixen com a centres de l'atenció, ben artificial, de gran part de la població, especialment femenina.
