Polítiques de dreta

Va passar a Montuïri quan jo era infant. És a dir, fa tots els anys del món. Els horabaixes de futbol hi havia una colla de joves -d'aquells que un temps en dèiem ases i que, a diferència dels ñetas, anaven a lloure perquè no tenien cap possibilitat d'acollir-se als beneficis de les associacions culturals- que no tenien altra idea que foradar les rodes dels cotxes externs. La bestiesa va fer-se costum, fins que el caporal de la Guàrdia Civil, empipat d'amuntegar denúncies, va optar per fer-los responsables de la vigilància dels vehicles. I s'acabaren les rebentades. Com n'hi podia haver, de rodes rebentades, si els que les rebentaven tenien la responsabilitat d'evitar-ho? La tàctica és infal·lible. I aplicable a qualsevol situació. A la política de les Illes Balears, per exemple. Des del moment que l'esquerra ha assumit la responsabilitat de tirar endavant el país, la gent de dretes té la convicció que els grans projectes del Partit Popular no podien caure en millors mans. De manera que Madame Rosa, per tal de fer-se la ravenissa, si tant voleu per justificar-se davant la història, no té altre remei que recórrer als temes d'ara i de sempre que arriben al cor: la bandera, el català, el catalanisme, Joan Lladó, la Guerra Civil o l'11-M. Però estic convençut que, tot i les calrades que li envermelleixen les galtes, riu per sota el nas. En tenim prou amb quatre mesos de legislatura per veure com el PSOE and Co -tant se val a la institució que sigui- ha començat a compartir els projectes més polèmics del Partit Popular. Les urbanitzacions de Son Espases i de Ses Fontanelles, el retorn del castellà als Ciutat de Palma o el manteniment del monòlit de Sa Feixina. I, tocant als pressuposts generals, la darrera: acaba de fornir amb una dotació tan a la baixa la partida de normalització lingüística, que converteix els quatre reals escassos que hi dedicava Francisco Jesús Fiol en quelcom tan cobejat com El tresor del puig de na Fàtima. Molt probablement, cas de córrer amb la responsabilitat d'enllestir els pressuposts, el Partit Popular hauria apuntat més amunt per evitar-se crítiques. I ben segur que José María Rodríguez hauria proposat d'afegir-hi un quilo d'arròs per a premiar el primer xinès que aprengués a dir de memòria allò d'en Panxo va dir a en Pinxo, vols que et punxi amb un punxó. Certament encara no sabem com acararà, el PSOE and Co, les qüestions de l'habitatge, de l'educació, de la salut pública o del sòl. Ben igual vol rentar-se la cara i tira cap a l'esquerra amb les polítiques socials. N'hi ha, dels seus, que ho anuncien a so de bombo i platerets en un afany, ben lloable, de netejar la consciència. Tanmateix, tot apunta que no plourà d'aquest tro. Vulgues no vulgues, ens ha donat proves, el PSOE and Co, d'una ductilitat sorprenent. Gira d'orientació com el gira-sol. Què hi farem...? El drama del poble -del nostre poble, del poble de tots-, és que la dreta n'abusa i l'esquerra el decep. Miraculosament, sobreviu. El Consell de Mallorca acaba de fer públic que declararà el 2008, Any del Rei en Jaume, amb motiu dels vuit-cents anys del seu naixement. Ai, Déu meu! També en farà cent cinc del de José Antonio, i ja hem begut oli. Vius amb un canvi de programa. La política de reconciliació ens amenaça.