A l'anterior govern Antich se'l recorda per l'enfrontament dels propietaris d'hotel que s'alçaren contra el president i un conseller de Turisme que, mesos abans, havien aplaudit la seva elecció. S'han fet milers d'anàlisis sobre aquesta guerra acarnissada i, dels seriosos, mai s'han descobert accions governamentals negatives pels negocis hotelers. S'ha parlat de la inconveniència de l'ecotaxa però les informacions objectives que sorgien dels mercats emissors o eren neutres o clarament positives -recordau el premi a la fira de Londres, concedit per la premsa internacional especialitzada, en reconeixement a la millor iniciativa turística de l'any-. A més, per poc que es perdi l'apassionament partidista, es coincideix en afirmar que el Pacte de Progrés va apostar pel turisme hostaler i limitar l'oferta extrahotelera i residencial. Aleshores «per què aquest encabronament que oferí imatges per l'oblid (especialment pels seus actor) com les del president del hotelers de la zona de Cala Millor, després elegit de la Federació Hotelera, manifestant-se al mig dels violents contra un parc natural o del mateix senyor i d'altres membres de la seva directiva amb qualque cosa més que actitud amenaçant en el Parlament el dia de l'aprovació de la taxa o, mesos després, del senyor Fluxà declarant que seria un desastre si les generals no les guanyava Rajoy?» Si l'economia no explica el fet, perquè els parcs naturals afavoreixen el turisme dels hotels de la zona i l'impost ecològic situà les Balears al capdavant de la modernitat en això tan subtil i subjectiu del turisme sostenible, cal anar a la psicologia per trobar una explicació que ens faci llum d'aquest fosc passatge de la nostra història (gris per noltros, negre pels empresaris sense por del ridícul). Amb tots els matisos que volgueu i amb les prevencions per les inexactituds que tota generalització provoquen, simplement, no se sentiren estimats. En altres paraules: patiren un atac de banyes.
Ara, quan les mel·líflues relacions dels propietaris d'hotel amb el govern Antich ofereixen escenes que només s'empassen amb una sobredosi d'amnèsia i de pragmatisme, surten els propietaris d'explotacions agrícoles i ramaderes a amenaçar la pau entre el poder econòmic i el polític.
Si gratam la informació i les declaracions del gallet del seu representant no hi ha decisions polítiques adverses o contràries als seus interessos, s'han mantingut múltiples converses amb ells, no s'han presentat canvis radicals sobre les polítiques anteriors ni els principals dirigents de la conselleria, amb la consellera Amer al capdavant, es caracteritzen per una especial mala educació o per tenir tracte difícil. Inexplicablement, les amenaces del gallet, senyor Company, són directes i les seves exigències tan difuses com innegociables.
Cert que ASAJA es caracteritza per una desmesurada i gens dissimulada tendència cap a la dreta, però aquesta no deu ser l'única raó de tanta i tan prompta emprenyadura. No tenen el govern central per fer-los costat, com sí que tenien els hotelers amb Aznar a La Moncloa, ni perspectives raonables de tenir-lo.
La seva força pot ser escandalosa però estan mancats de massa treballadora que amplifiqui les seves exigències i el seu pes en l'economia és residual.
Deu ser que no se senten estimats... com si estimar-los, amb el mal caràcter que demostren, fos una tasca agradable.
ferranaguilo@ono.com
