Efecte col·lateral  

Un dels efectes col·laterals més curiosos i més interessants que s'han derivat de la mediàtica agressió que fa unes setmanes tingué lloc en un ferrocarril de Barcelona, és que s'ha posat damunt la taula l'actitud no intervencionista que va mantenir l'únic passatger que, a part de l'agressor i la víctima, anava en el vagó just en el moment que es va produir el succés. A les imatges es pot veure claríssim. El brètol xenòfob va parlant per telèfon i, el dimoni sap per què, de sobte comença, primer, a increpar la noia, i, després, a punyir-la i a colpejar-la. Mentrestant, però, l'altre noi que hi ha al vagó no intervé per a res. Es va fent el despistat, va girant la cara perquè la seva mirada no coincideixi amb la de l'agressor, i finalment mira cap a una altra banda, que és justament la banda on hi havia la càmera que li havia de donar malaurada publicitat. (I que, per sort, també ens va permetre confirmar que ell mateix era immigrant, perquè: algú pot imaginar el rebombori que hauria provocat el fet que el viatger espectador hagués estat català, espanyol o europeu?; algú és capaç d'imaginar les vegades que hauríem hagut de sentir que allò era xenofòbia passiva, o alguna cosa per l'estil?; algú pot no agrair ben sincerament les pasterades de correcció política nauseabunda i autoinculpatòria que ens hauríem hagut d'empassar però que, gràcies a aquella càmera tan oportuna, ens hem pogut estalviar? Benaventurada sigui, a vegades, la tecnologia indiscreta.)

Bé, el cas és que l'actitud del tercer viatger en discòrdia ha suscitat tota mena de xafarderies televisives, de debats de cafè, de converses radiofòniques i de tertúlies de carnisseria. El més interessant, però, han estat aquesta mena de minienquestes que la majoria de diaris publiquen cada dia, i que no són res més que preguntes sobre temes d'actualitat que els lectors que vulguin poden respondre. Sobre aquest tema, la pregunta no podia estar més clara, per això la majoria de periòdics la van formular més o menys igual: «Si vostè hagués estat al vagó i hagués vist l'agressió, hi hauria intervingut?». Aquestes enquestes -i més en l'actualitat, quan les edicions digitals de diaris van arrasant, sobretot perquè permeten als lectors no només de llegir els articles i notícies, sinó també de donar la pròpia opinió- solen ser anònimes, la qual cosa vol dir que tothom pot respondre allò que vulgui. Pot ser honest o bé pot mentir impunement. Es pot fer passar per qui no és o bé pot revelar la seva personalitat més íntima. En aquest tema, com en tants altres, jo estava convençut que la majoria de la gent s'inclinaria per, tot aprofitant l'anonimat, mentir sobre el que haurien fet, millorar-se, dir que, si ells haguessin assistit a l'escena, no en tingueu cap dubte que s'haurien aixecat, s'haurien arromangat amb ràbia salvadora les mànigues de la camisa, haurien agafat l'agressor pel coll i -pam!, plof!, pum!, ploc!- li haguessin fet una cara nova.

Però no. Sorprenentment, un gran nombre d'enquestats responien que haurien fet igual que l'immigrant passiu; és a dir: no hi haurien intervingut. És una mostra irreprotxable d'honestedat, que ningú amb dos dits de front i un pam de decència pot posar en dubte, ni té dret a criticar. Perquè, qui sap amb total seguretat com reaccionaria en una situació d'aquestes? Qui podria posar la mà al foc que, arribat el moment, seria capaç d'anteposar el sentit de justícia a la seguretat personal, la rectitud a l'egoisme, el coratge a la covardia? Ara bé: reconèixer de manera tan oberta que, per les raons que sigui, davant d'una situació semblant un no hi intervindria, té una significació més profunda del que a primer cop d'ull pugui parèixer. I molt més inquietant, també.

La violència passiva

És una de les qüestions que sempre es plantegen quan s'observen o s'estudien certs esdeveniments històrics que giren al voltant d'una violència massiva en la qual va participar, més o menys activament, tot un país, tota una ètnia o tota la gent que creia en una determinada ideologia. L'exemple més ignominiós i mal d'entendre, el que provoca uns estupors més indigeribles, és el de l'Alemanya nazi. Com és possible -es pregunta el lector que acaba de llegir la biografia de Hitler- que tot un país donés suport, sense coacció, amb entusiasme i fervor, a un dictador i un règim ultraviolent, fanàtic i racista, que a més havia d'acabar cometent l'assassinat més repugnant de la història? Això és el que es demana la gent, quan s'ho pot mirar en fred i des de la distància. El de l'Alemanya nazi no és l'únic cas, però. Com és possible -es pregunta l'espectador que tot just acaba de veure la pel·lícula Hotel Rwanda- que succeís una cosa tan bèstia com la matança d'un milió de tutsis en mans dels hutus? Qui pot entendre què devia passar pel cap als hutus (pagesos, mestres, metges, gent naturalment inofensiva, normal) que, durant unes quantes setmanes, quan sortien de casa no era per anar a la feina sinó per, matxet a la mà, cercar aquells homes, dones i nens que, perquè no eren de la seva mateixa ètnia, mereixien la més espantosa de les morts.

I tampoc no cal anar tan enfora, ni posar-se tan truculent. Cada vegada que pas per davant del cementiri de Palma, em ve al cap el trist record d'Emili Darder, el batle republicà de Palma que no només fou afusellat pels nacionals, sinó que a més la seva mort fou vista en directe i celebrada per més de tres mil dels seus conciutadans. Com és possible -pens- que en veure caure el cos es posessin a aplaudir, quina alegria els donava veure'l mort injustament, quant de rancor devien haver acumulat? I el mateix es pot pensar dels anarquistes, tan salvatges i tan desaprensius com els seus enemics, que, coetàniament, es dedicaven a assaltar esglésies i a assassinar homes i dones només perquè no els agradava com anaven vestits, o el Déu en què creien.

Quan els contempla en fred i des de la distància, quasi tothom sent una sobtada repulsió davant d'aquesta mena d'esdeveniments, una repulsió que, immediatament, els du a afirmar, sense dubtes, que, si ells haguessin estat en la mateixa situació, segur que no haurien comès tals atrocitats, segur que ni tan sols no haurien permès que passessin, segur que no n'haurien pres part. En el cas d'alguna gent, és indubtable que això seria així, de la mateixa manera que hi hagué uns pocs alemanys que perderen la vida lluitant contra Hitler, uns pocs hutus que refusaren d'empunyar el matxet, uns pocs franquistes que no volgueren compartir la crueltat de Franco i uns pocs anarquistes que no eren tan ignorants i tan males bèsties com els seus camarades. Eren una minoria, però. I avui ho continuarien sent. Perquè, no ens enganyem: si no intervens per aturar una petita injustícia, menys intervindràs en contra d'una de gran. I encara pitjor (o molt més incòmode): si no ets capaç de reunir prou valor per intervenir contra una agressió, com en pots estar tan segur, que tindràs prou valor per no deixar-te convèncer de prendre-hi part?

El soterrani

Si cal tenir presents aquestes coses, no és perquè ens convingui de fustigar-nos pensant en totes les barbaritats que podríem fer en una certa situació extrema i, aquí i avui, afortunadament poc viable. Sinó perquè no és bo ignorar sempre i permanentment allò que hi ha amagat, brutícia i deixalles, al soterrani del que som. Una brutícia, unes deixalles que no desapareixeran per molt que, a sobre, hi posem tones de ciment suposadament civilitzat (en forma de discursos), o de maons morals molt confortables (en forma d'hipòcrites lletanies celestials). Sí, saber que, a pesar de tot, també som això. Aquesta és la qüestió. Tenir-ho present, no oblidar-ho. I, de tant en tant, tremolar una mica.

PERE ANTONI PONS