Històricament el nacionalisme català va néixer com a reacció a la crisi de l'Estat. El catalanisme era una aposta per la modernització. Una modernització no només del Principat sinó també del conjunt de l'Estat. El catalanisme està molt relacionat amb el regeneracionisme, és a dir, amb la voluntat de treure Espanya de l'antic règim i convertir-la en una cosa moderna i homologable a la resta de països situats nord enllà. En un cert sentit la connexió del nacionalisme amb la majoria de la població i amb les classes populars es fonamentava, no tant en l'apel·lació a la identitat, com en la recerca d'un benestar i un desenvolupament econòmic que fos positiu per al conjunt de la societat. El nacionalisme és la resposta catalana a una crisi estructural, crisi íntimament relacionada amb un estat centralista i homogeneïtzador incapaç de donar resposta a les necessitats de la població. El nacionalisme és economia aplicada. Què vull dir? El que vull dir és que més enllà de la imatge essencialista que molts han volgut associar el nacionalisme, aquest moviment s'ha centrat moltíssim en les demandes diàries de les persones. Tot aquell discurs de CiU de l'estabilitat i la convergència amb Europa no s'entén sense tenir en compte aquests antecedents. Tot això ve a tomb per la situació que s'està produint aquests dies a Barcelona. Una situació que podríem qualificar d'enorme crisi de les infraestructures. El que més me sorprèn d'aquesta crisi, atribuïble evidentment a l'Estat i al PSOE, és que la reacció de descontentament no sembla engreixar el nacionalisme. Resulta que el nacionalisme no és percebut com l'opció que permetria canalitzar el descontentament i com l'opció capaç de donar una resposta adequada i eficaç als reptes que s'amaguen. La defensa de la personalitat col·lectiva evidentment forma part substancial del programa de qualsevol nacionalista; també hi forma part la proximitat, el compromís real i pràctic amb les millores del dia a dia dels ciutadans. No és només teoria, no és només llengua i cultura, és, sobretot, solucions i futur, productivitat i qualitat de vida. Si el nacionalisme perd aquest segon component de la seva ànima constitutiva anam molt malament. Són dues cares de la mateixa moneda. Qui ha de sentir més profundament la vocació de dotar el propi país dels serveis, infraestructures i equipaments ha de ser el nacionalisme. Qui ha de tenir un projecte de país engrescador i mobilitzador de les pròpies energies ha de ser el nacionalisme. L'èxit d'en Pujol consistia en gran mesura en això, en la sensació que tenien molts ciutadans de Catalunya que Convergència era qui millor resoldria els seus problemes o les seves curolles. Que l'emprenyada catalana pugui acabar en l'abstenció enlloc de dins les files nacionalistes seria un fracàs i la constatació que els partits identificats així han de fer una profunda reflexió. A les Illes Balears és evident que els nacionalistes tampoc hem explotat totes les potencialitats d'aquesta proximitat i aquesta eficàcia. En part no ho hem explotat per les enormes dificultats que tenim per arribar al conjunt social, els intermediaris -els mitjans de comunicació- massa sovint ignoren les nostres propostes i les sotmeten a un angoixant silenci. Precisament per això l'experiència actual de pacte és tan interessant. Per una banda, perquè ens permet posar en marxa les nostres polítiques i les nostres idees ja que els nacionalistes ocupam importants àrees del poder. Per una altra banda, perquè ens permet posar a l'abast IB3 com a mitjà de referència on tothom
-inclosos els nacionalistes, no només PP i PSOE- hi podem reflectir les nostres posicions i punts de vista. El nacionalisme és una eina de defensa i de modernització. Tan important és una cosa com l'altra. I és important que sapiguem traslladar a tots els racons del país aquesta ambivalència del nostre projecte polític, tot evitant les distorsions amb què alguns mediatitzen les nostres posicions. I això és vàlid a Catalunya i ho és a Balears. Uns poden estar perdent aquesta ambivalència. Nosaltres no l'hem potenciada en tota la seva extensió, ni prop fer-hi.
