Uns quinze joves de Fuerza Nueva assaltaren la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona el matí del 12 de desembre de 1980. Anaven vestits amb caçadores negres, alguns amb passamuntanyes i d'altres a cara descoberta, pèl curt, engominat i tirat cap enrere. El grup entrà en el campus després de botar per la barrera que duia a l'antiga avinguda de la Victòria, avui anomenada de Pedralbes. Als crits d'«hijos de puta» i «putos rojos», brandint a les seves mans porres, bats de beisbol i cadenes, penetraren a les aules amb una gran escandalera. Les classes es buidaren de cop perquè professors, estudiants i bedels sortiren espantats per les portes o pels finestrals en direcció a la Diagonal. Un al·lot va rebre un cop al cap que necessitaria dos punts de sutura. La Policia Nacional no penetrà en el recinte acadèmic, però al carrer va fer algunes identificacions que quedaren a no res. No era la primera vegada que s'assaltava la facultat de Dret, però era la primera que jo ho veia. La televisió espanyola no es va fer ressò dels fets, i els diaris de la ciutat hi passaren per sobre, sense concretar l'interès. Només en el programa satíric de Tito B. Diagonal, per Radio Juventud, se'n parlà en clau d'humor.
Han passat 27 anys. Ara, els fatxes de Barcelona no persegueixen estudiants ni prenen edificis, sinó que cremen estelades i fotos de Carod-Rovira. Tampoc no cerquen impressionar amb la seva estètica, sinó que vesteixen com els progres que perseguien a correjades. No són fatxes, sinó fatxendes. I, tanmateix, surten a la tele i als diaris, i el que és pitjor, creix la tendència a prendre'ls amb seriositat.
