Quadern de viatge

Diumenge, 23.- Són proclius els joves a l'excés, a l'exageració, a la rebel·lia, àdhuc a l'exercici de la violència, en l'esforç per refermar la seva individualitat, en l'afany de manifestar-se dissidents del sistema, refractaris a la docilitat, hostils a l'autoritat, política, acadèmica o familiar, inclinació del tot natural, tal vegada vestigis d'un instint primari amansit, inclinació que massa sovint l'edat apaivaga (només en el cas de personalitats de caràcter molt excepcional l'edat esdevé un agent provocador lliure de vanitats estèrils a les quals és difícil posar preu), d'igual manera que la vida transforma el sentiment utòpic en sentit pràctic, els ideals en utilitats, en interessos prosaics els somnis, extingint així qualsevol esperança d'exterioritzar la ràbia, la discrepància o la impotència davant situacions injustes, arbitràries o immorals, per tal d'esdevenir ciutadans modèlics: silenciosos i obedients. L'exigència és considerada sedició en un règim disciplinari. La veu, element subversiu en un entorn mut. Dissortadament, no pocs dels joves que protesten sucumbiran a la renúncia primer, després a la resignació, per finalment, en el pitjor dels casos i, això no obstant, també en el més freqüent dels casos, formar part dels cossos repressors de la societat, exèrcits de voluntaris, potser inconscients, en la tasca de sotmetre i dissoldre la diferència: el conjunt, o assimila l'anomalia, o la refusa i l'exclou. Tanmateix, alguns dels que cremaren la foto del rei, en un acte simbòlic no desproveït d'ingenuïtat, atès que els efectes per contribuir al canvi seran infèrtils, ni de coratge, car el fet es contempla com a delicte en el codi penal, com si cremar una imatge fos comparable a qualsevol acció contra la integritat física de les persones, alguns d'ells, doncs, passat el temps, esdevindran monàrquics o, si més no, indiferents a la forma de govern, col·laboradors, satisfets o insensats, en l'aplicació de correctius a les conductes que no s'ajusten a la norma establerta. I encara més: el seu separatisme, sens dubte lícit, lícit i legítim, àdhuc lògic, en la mesura que és un obstacle per abastar la plenitud, s'estavellarà i, potser, s'esvanirà davant la infructuositat de les reclamacions, davant la fatiga i el defalliment, davant la manca de voluntat real per aconseguir la independència, no només per part dels ciutadans de la mateixa nació, al capdavall un mestissatge d'ocupació molt convenient, ans dels polítics, especialment d'aquelles formacions regionalistes que s'anomenen nacionalistes, algunes de les quals també es proclamen d'esquerres, republicanes i amb vocació de lluita per assolir la sobirania, que han acomodat les seves reivindicacions a la subordinació, a l'escenografia del gest testimonial, a la queixa sobre mancances importants, però accidentals, a la conveniència d'un lloc de feina a les institucions. El poder central, sigui de dretes o d'esquerres, sigui monàrquic, republicà o, com no fa gaire, dictatorial, mai no cedirà, pel que fa al reconeixement de la pluralitat, nacional i territorial, en allò essencial, ni corregirà un anacronisme medieval, com és la corona i la cort de malfeiners, que perpetua la discriminació. Espanya, doncs, és un escenari irreversible del qual, malgrat les aparences d'alguns sectors, ningú no vol abdicar.