La nova assignatura Educació per a la ciutadania ha creat un gran rebombori. L'Església s'hi oposa amb totes les seves forces, fins al punt de demanar als centres confessionals que es neguin a implantar-la i als pares catòlics que exerceixin una mena d'objecció de consciència i no hi deixin anar els seus fills.
La veritat és que si hom llegeix els objectius d'aquesta matèria és molt difícil veure-hi res que atempti contra el bessó de l'ideal catòlic. Només llegint entre línies hi pot haver qui hi pugui trobar qualque coseta, i encara. Reconèixer la relació existent entre la llibertat i la responsabilitat individuals, desenvolupar i expressar les actituds necessàries per crear un bon clima de convivència a l'escola, a la família i amb els amics, conèixer la declaració dels Drets Humans... no crec que, en cap cas, fomentin actituds anticatòliques.
Però aquest no és l'aspecte que m'interessa més d'Educació per a la ciutadania. Pens que és ben lícit que qualsevol societat democràtica vulgui fomentar valors de respecte, tolerància i participació cívica als seus futurs ciutadans. I no em sembla malament que hom vulgui fer ús del sistema educatiu per a aquest propòsit. Però sí que trob una animalda voler-ho fer des d'una assignatura específica, amb el mateix format que totes les altres.
Fa temps que sabem que els continguts no s'aprenen tots de la mateixa manera. No és igual aprendre un concepte que dominar un procediment i, molt menys, interioritzar un valor o desenvolupar una determinada actitud.
Aquesta darrera categoria de coneixements, els anomenats actitudinals, no es poden aprendre memoritzant o practicant, com passa amb els altres, sinó que s'han d'anar assumint a poc a poc, fonamentalment per imitació de conductes de qualcú que ens meresqui respecte i confiança i per reflexió sobre situacions viscudes o simulades.
Per tant, crec que és evident que no té cap sentit que es faci una assignatura d'això, ans, altrament, el que cal és tractar aquestes actituds, valors i normes des de totes les àrees de coneixement i des de totes les activitats escolars, àdhuc, extraescolars i, sobretot, familiars i socials.
Posem només un exemple. Si el que volem és que els infants aprenguin a respectar els altres, és evident que no podem permetre que s'emetin determinades tertúlies de televisió on els participants criden, s'insulten i s'interrompen contínuament. També els pares hauran d'adoptar, tant entre ells com amb els infants, uns mecanismes de diàleg respectuosos i, evidentment, els conflictes escolars s'hauran de solucionar des d'aquesta mateixa òptica. Però no aconseguirem que els alumnes es respectin simplement perquè s'aprenguin de memòria que s'han de respectar o perquè se sàpiguen la Declaració dels Drets Humans.
Un dels problemes del nostre actual sistema educatiu és que, sobretot a l'ESO, hi ha massa càrrega lectiva i massa dispersa. Els estudiants, especialment els més petits arriben molt cansats a casa seva, després d'haver fet fins a set hores seguides de classe, cadascuna d'elles de matèries diferents. L'optativitat, que havia de ser una eina per al tractament de la diversitat, ha acabat essent un impediment perquè el conjunt grup classe el pugui aprofundir més en les matèries instrumentals. Assignatures de només dues hores setmanals són poc operatives i, en alguns casos, tres hores tampoc no són suficients.
I encara volen que facem lloc a una altra matèria que, a més a més, és molt dubtós que funcioni perquè els seus objectius no es poden ensenyar amb l'estructura d'una assignatura clàssica? Ca barret!
