De naus fràgils i naufragis (i II)

La sisena part de Naufràgils, aquest exercici tan brillant d'un dels nostres practicants de la parenta pobra amb més constància i il·lusió, Lluís Maicas, ens fa somriure davant el fruitós humorisme amb què utilitza els escacs, en base de més fotografies. Imatges com «Apartheid», «Reina i dames de la cort» o «Grand National» fan realment gràcia. Capolat, la setena part, és una altra enginyosa utilització de les formes o imatges d'uns estris que, òbviament, no tenen res de poètics, aquesta vegada acompanyats d'uns petits poemes tan provocadors com, per exemple: «Te mossegaré els mugrons / fins que sagnin llet. / Després te xuclaré l'ànima. / Fins a exhaurir-te. Fins a eixugar-te».

L'octava part porta el mateix nom que el conjunt, Naufràgils, amb el lema de «La mar, terra de naufràgils», ens fa tèmer-nos que el mot creat per a tal funció no fa referència sols al concepte i sintagma de 'naus fràgils' ans també als de 'naufragis', conceptes i sintagmes, en tot cas, estretament relacionats o, més aviat, ben connectats. Òbviament, cal que les naus fràgils, per a evitar el naufragis, no vagin gaire carregades. Per a dir-ho amb paraules del poeta, cal «que l'estiba no afeixugui el viatge», «que allò sobrer sempre fa nosa / per guanyar el recer del port / i ormejar veles per a un altre naufragi, / el proper, el millor, el més eficaç i bell». Resulta, doncs, que "sensatament i follament a la vegada" el practicant de la parenta pobra ha d'acceptar el naufragi o els naufragis com una cosa del tot normal en el compliment de la seva comesa; d'alguna manera hi està tothora condemnat perquè el que aconsegueix no és mai el que es proposa exactament. Aquesta és la principal raó perquè parlem de parenta pobra quan ens referim a la poesia.

L'hàbit dels folls, la novena part, és l'evocació, mitjançant més fotografies (en aquest cas realitzades per Pere Colom), de la «Camisa de força clàssica» i la «Camisa de força prèt-à-porter», peces que va incloure en una exposició de poesia visual celebrada, ara farà deu anys, a la galeria Joan Oliver «Maneu», i que també ara sabem que varen esser confeccionades a la casa Peris, «sastreria teatral i cinematogràfica, proveïdora oficial del vestuari de les divinitats del Liceu». La dècima part, Cascs, amb quinze imatges fotogràfiques d'altres tants cascs d'obra de plàstic groc, ens mostra models tan llampants o cridaners com els corresponents al transport urgent i al transport lent, el que és un homenatge a Joan Brossa, paleta, el casc amb coa de cavall i el casc amb pedals, amb el qual, «mentre penses, pedaleges».

Una vida imperfecta, l'onzena, de vint-i-tres proses, és segurament la millor des d'un punt de vista estrictament literari. Tenen una força especial, per exemple, la primera, «Silencis per a l'abstinència», en la qual se'ns parla, molt descaradament, de qualcú que «s'encongeix mentre excrementa. S'encongeix mentre escriu. Si, com a mínim, pogués retenir l'escriptura dins el ventre, o els aliments dins el cervell, conservaria l'esperança de la permanència. Però cada paraula el minva».

També és impactant «L'home deshabitat». O «Memòries d'una pagellida» («Ningú no s'adona, veient la meva aparent immobilitat, de l'energia de la meva imaginació»). Igualment, no puc deixar d'esmentar «Una vinya ran de mar», «Jo i jo som tres», «El llibre de l'escalafó» i «Cedres del Líban».

Dels articles de la darrera part, destacaria «L'anell d'Erasme» i «El bevedor del Cafè Phillies», sobre un quadre nocturn molt conegut d'Edward Hopper. «Els falsos fragments del quadern dÀfrica», estan òbviament relacionats amb un geni de la pintura de Felanitx, i tenen el seu ganxo, fins al punt de no desmerèixer gens ni mica com a darrera peça o colofó de Naufràgils.