Una de les crítiques més reiteratives que els nacionalistes i regionalistes han fet i continuen fent a l'anomenat Estat Autonòmic és la deslleialtat amb la qual actua el Govern central, és l'incompliment premeditat del repartiment competencial. L'Estat de les Autonomies vendria a ser un disseny institucional en què es determinen les competències que són de Madrid i les competències que són de les nacionalitats i regions. El que ha succeït és que el Govern central a la pràctica no ha respectat aquest repartiment, a través de multitud de vies ha intervengut en matèries que eren clarament competència de les autonomies. De vies per envair les competències autonòmiques n'hi ha hagut infinitats. Una de les més cridaneres ha estat el manteniment o la potenciació d'uns ministeris que per lògica haurien d'haver desaparegut. Si l'habitatge és competència exclusiva de les autonomies, quin sentit té que hi hagi un ministeri dins una administració teòricament incompetent. El mateix podríem dir de cultura. El mateix podríem dir amb certes matisacions d'educació, de medi ambient o de sanitat. Què passa? El que passa és que al final, més important que tenir la competència és tenir la caixa, i la caixa la té l'agència tributària. Com que l'Estat té recursos pressupostaris no es pot resistir "per raons partidistes i polítiques evidents" a adoptar decisions en aspectes que incideixen en la vida dels ciutadans. Així, si les enquestes diuen que un dels problemes fonamentals dels espanyols és l'accés a l'habitatge, el que fa el Govern central a sis mesos de les eleccions no és preveure una transferència de recursos a les autonomies per donar ajudes i incentius per intentar fer efectiu aquest dret, el que fa és donar les ajudes i els incentius perquè políticament allò atractiu és penjar-se la medalla, i a més per això està el ministeri. El mateix es pot dir d'una de les iniciatives legislatives que amb més focs d'encenalls va vendre l'executiu Zapatero: la llei de dependència. La llei de dependència torna a ser un artefacte que sota una espècie d'aurèola de bondat i d'enorme positivisme amaga una de les invasions competencials més impresentables dels darrers anys. Al final, una certa lògica el que diu és que si són mesures que beneficien els ciutadans és igual si provenen d'una administració incompetent. El que passa és que això, en definitiva, és fer bona aquella màxima que el fi justifica els mitjans. I aquesta màxima ja fa estona que és rebutjada perquè la democràcia es fonamenta en el respecte a les formes. Per la democràcia és inacceptable donar validesa a proves nul·les, per molt que aquestes proves demostrin la culpabilitat de l'acusat, seran rebutjades perquè s'ha de seguir el procediment i s'han de respectar els drets. Per la democràcia és inacceptable la tortura per molt que a través d'aquest mitjà s'aconsegueixi esbrinar un fet delictiu. Bé, podríem continuar però no cal. Els mitjans i les formes en democràcia no són una cosa sense importància de les quals es pugui prescindir. I si això és així, el que trob inefable i increïble és veure tanta gent informada "polítics, periodistes i opinadors" aplaudint de manera acrítica decisions i comportaments que haurien de merèixer més d'una puntualització. Quan alguns parlen de la manca d'assumpció i interiorització del procés autonòmic, quan alguns es comparen en estats federals on el respecte de les competències de les federacions és tan escrupolós i tan col·lectivament valorat, és aleshores quan un s'adona de la poca evolució de les mentalitats centralistes i homogeneïtzadores que campen per la villa y corte. I d'aquesta manca d'evolució no es lliuren ni uns ni altres, ni conservadors ni progressistes. Ens hem acostumat tant a la ingerència continuada i a la invasió diària de les nostres potestats d'autogovern, que davant determinades mesures ja ni reparam en el seu vessant pervers des de la perspectiva del repartiment territorial del poder. Ara que Zapatero i la seva nova ministra Chacon s'han situat a l'escena política com els reis del mambo, no està de més recordar la ignomínia que s'amaga darrere la moto que ens volen vendre, o llogar.