No hi podria haver una notícia cultural més positiva, de somni
fabulós, per a la ciutat Alaior. Ha saltat a la palestra arran de
l'estada a Menorca del conseller balear de Turisme, Francesc Buils.
Després de fer-ne una visita d'inspecció tot amarant-se del
problema, ha confirmat a boca plena que en successives anualitats
el seu departament pressupostarà gairebé els 4 milions d'euros que
mancaven per cobrir els 7 que costa l'ímproba restauració general
de l'antic convent franciscà de Sant Diego. Els altres tres ja
tenien fiador assegurat: els fons europeus que el Govern central
havia reivindicat davant Brussel·les a instàncies de l'anterior
titular de Turisme de les Illes, Joan Flaquer. Va ser en temps
d'aquest conseller que el convent va ser comprat al propietari
particular que el posseïa per un llegat familiar que es remuntava
més de cent anys enrere. Exactament d'ençà de 1871, quan el capellà
Nicolau Enrich es féu amb la propietat en una subhasta pública. Pel
magnífic immoble pagà, si ara la memòria no em falla, devers 16.000
pessetes de l'època. El Govern, l'any 2005, per tornar-lo al
patrimoni públic, hi va haver de fer una despesa prou cabalosa:
918.000 euros.
Tanmateix, els menorquins, i en concret els qui, com jo mateix,
som alaiorencs, havíem començat a covar una temença aguda pels
marmoris dubtes que, sobre el finançament, atiava la idea de la
rehabilitació íntegra. Teníem, sí, assegurada la titularitat
pública de l'important edifici historicoartístic, però feia dos
anys llargs que els reixats barraven mòrbidament les portes
d'accés. D'ací i d'allà, s'hi anaven acumulant la brutícia i les
herbotes paràsites que aviat corquen una arquitectura deshabitada i
morta. Així, havien darrerament circulat pels carrers certs
comentaris maldients "un punt àcids" per les primeres aparicions de
trencs i peltret, símptomes inequívocs que la degradació podia
haver començat a infiltrar-se en els venerables murs aixecats el
1623. La Conselleria que dirigeix Francesc Buils, però, ha fet
rebrotar un optimisme precís, encara moderat però incontrovertible.
Heus aquí que el sumort cenobi d'Alaior, ben al contrari del que
vaig arribar a imaginar-me, ja no serà la versió real i
dolorosa
"palpable arquitectònicament, vull dir" de Las ruinas de mi
convento, si em permeteu que manllevi ara el títol d'una de les
novel·les en llengua castellana més traduïdes del romanticisme
espanyol, obra, com potser sabeu, del maonès Fernando Patxot Ferrer
(1812-1859).
En efecte, un falcat de ciutadans, que de mica en mica
amenaçaven esdevenir legions, havíem alimentat el pressentiment que
el convent i el claustre annex acabarien essent pedra viva "i
alhora pedra morta!" d'unes noves ruïnes conventuals. Per sort, hem
quedat desmentits, i me n'alegr infinitament, de tot cor. Alaior,
aquests anys de democràcia en què tants equipaments fantàstics "de
tota mena" s'han bastit arreu de Menorca, si alguna cosa palesa
l'ha mal marcat és la pèrdua constant, ineluctable, tristíssima,
d'establiments culturals. Amb l'excepció de l'Escola Municipal de
Música, construïda a despesa de Vicent Rotger Buils "un mecenes
memorable però individual", a la meva ciutat no hem fet res més que
recular, desfibrant-nos inexorablement. Hem perdut massa llençols
culturals en les contínues bugades en què hem estat immersos
aquests anys. Se'ns han anorreat teatres i cinemes a mans plenes.
Llevat d'una digna, encara que petita, sala situada a la casa
consistorial, no hi ha llocs adients per a exposicions plàstiques
de debò. L'arxiu històric municipal "d'un valor documental
incalculable" viu fermat de cap i peus per la saturació física de
les golfes que ara ocupa. Hom no pot a penes trobar-hi mig pam de
taula per investigar: us ho assegur en primera persona perquè
acostum d'anar-hi, més empès pel fruïment del paper groc que no pas
per les comoditats ambientals. Tampoc no disposa Alaior d'un bon
saló per a concerts i, en general, espectacles musicals, vocals o
orquestrals. Ja podeu imaginar-vos que l'estança principal de
l'Escola de Música no és més gran que el menjador d'un habitatge
familiar. Nogensmenys, l'oferta de sales de conferències (prou
equipades tecnològicament) és gairebé nul·la. I així us faria una
dilatada lletania de planys. Per açò, que l'Administració escometi
la reconstrucció del convent de Sant Diego i reconvertir-lo en
múltiples equipaments culturals "inclosos alguns projectes
museístics que, avui, no passen de materials apilats en magatzems
municipals", tindria una importància fenomenal, verament
desvetlladora. Ens faria guanyar ben bé tres dècades de decadència.
I a més, no cal dir-ho, injectaria entre 7 i 8 milions d'euros, que
és una suma, per al meu poble, astronòmica. La màquina de
l'economia local s'enfortiria; i, de retruc, frenaríem «las ruinas
de mi convento».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.