No hi podria haver una notícia cultural més positiva, de somni fabulós, per a la ciutat Alaior. Ha saltat a la palestra arran de l'estada a Menorca del conseller balear de Turisme, Francesc Buils. Després de fer-ne una visita d'inspecció tot amarant-se del problema, ha confirmat a boca plena que en successives anualitats el seu departament pressupostarà gairebé els 4 milions d'euros que mancaven per cobrir els 7 que costa l'ímproba restauració general de l'antic convent franciscà de Sant Diego. Els altres tres ja tenien fiador assegurat: els fons europeus que el Govern central havia reivindicat davant Brussel·les a instàncies de l'anterior titular de Turisme de les Illes, Joan Flaquer. Va ser en temps d'aquest conseller que el convent va ser comprat al propietari particular que el posseïa per un llegat familiar que es remuntava més de cent anys enrere. Exactament d'ençà de 1871, quan el capellà Nicolau Enrich es féu amb la propietat en una subhasta pública. Pel magnífic immoble pagà, si ara la memòria no em falla, devers 16.000 pessetes de l'època. El Govern, l'any 2005, per tornar-lo al patrimoni públic, hi va haver de fer una despesa prou cabalosa: 918.000 euros.

Tanmateix, els menorquins, i en concret els qui, com jo mateix, som alaiorencs, havíem començat a covar una temença aguda pels marmoris dubtes que, sobre el finançament, atiava la idea de la rehabilitació íntegra. Teníem, sí, assegurada la titularitat pública de l'important edifici historicoartístic, però feia dos anys llargs que els reixats barraven mòrbidament les portes d'accés. D'ací i d'allà, s'hi anaven acumulant la brutícia i les herbotes paràsites que aviat corquen una arquitectura deshabitada i morta. Així, havien darrerament circulat pels carrers certs comentaris maldients "un punt àcids" per les primeres aparicions de trencs i peltret, símptomes inequívocs que la degradació podia haver començat a infiltrar-se en els venerables murs aixecats el 1623. La Conselleria que dirigeix Francesc Buils, però, ha fet rebrotar un optimisme precís, encara moderat però incontrovertible. Heus aquí que el sumort cenobi d'Alaior, ben al contrari del que vaig arribar a imaginar-me, ja no serà la versió real i dolorosa
"palpable arquitectònicament, vull dir" de Las ruinas de mi convento, si em permeteu que manllevi ara el títol d'una de les novel·les en llengua castellana més traduïdes del romanticisme espanyol, obra, com potser sabeu, del maonès Fernando Patxot Ferrer (1812-1859).

En efecte, un falcat de ciutadans, que de mica en mica amenaçaven esdevenir legions, havíem alimentat el pressentiment que el convent i el claustre annex acabarien essent pedra viva "i alhora pedra morta!" d'unes noves ruïnes conventuals. Per sort, hem quedat desmentits, i me n'alegr infinitament, de tot cor. Alaior, aquests anys de democràcia en què tants equipaments fantàstics "de tota mena" s'han bastit arreu de Menorca, si alguna cosa palesa l'ha mal marcat és la pèrdua constant, ineluctable, tristíssima, d'establiments culturals. Amb l'excepció de l'Escola Municipal de Música, construïda a despesa de Vicent Rotger Buils "un mecenes memorable però individual", a la meva ciutat no hem fet res més que recular, desfibrant-nos inexorablement. Hem perdut massa llençols culturals en les contínues bugades en què hem estat immersos aquests anys. Se'ns han anorreat teatres i cinemes a mans plenes. Llevat d'una digna, encara que petita, sala situada a la casa consistorial, no hi ha llocs adients per a exposicions plàstiques de debò. L'arxiu històric municipal "d'un valor documental incalculable" viu fermat de cap i peus per la saturació física de les golfes que ara ocupa. Hom no pot a penes trobar-hi mig pam de taula per investigar: us ho assegur en primera persona perquè acostum d'anar-hi, més empès pel fruïment del paper groc que no pas per les comoditats ambientals. Tampoc no disposa Alaior d'un bon saló per a concerts i, en general, espectacles musicals, vocals o orquestrals. Ja podeu imaginar-vos que l'estança principal de l'Escola de Música no és més gran que el menjador d'un habitatge familiar. Nogensmenys, l'oferta de sales de conferències (prou equipades tecnològicament) és gairebé nul·la. I així us faria una dilatada lletania de planys. Per açò, que l'Administració escometi la reconstrucció del convent de Sant Diego i reconvertir-lo en múltiples equipaments culturals "inclosos alguns projectes museístics que, avui, no passen de materials apilats en magatzems municipals", tindria una importància fenomenal, verament desvetlladora. Ens faria guanyar ben bé tres dècades de decadència. I a més, no cal dir-ho, injectaria entre 7 i 8 milions d'euros, que és una suma, per al meu poble, astronòmica. La màquina de l'economia local s'enfortiria; i, de retruc, frenaríem «las ruinas de mi convento».