Alguns analistes de la dreta comentaven la setmana passada, com si se tractàs d'un gran triomf, que les ànsies «confederalitzants» de Zapatero havien estat vençudes, a la vista del «replegament» de les tesis del PSOE sobre el tema. És ver que els socialistes han canviat d'estratègia, però han tengut mai tals ànsies presumptament «confederalitzants»?

Les coses poden parèixer moltes altres, sobretot en funció de la imaginació de qui les miri i interpreti, però no per això deixen de ser el que són. En política, tenir clara aquesta diferència és fonamental per no ficar la pota fins al fons. Què és el que han fet tant els que volien una Espanya confederal i ingènuament se pensaren que la podrien aconseguir per la via dels fets consumats
"gràcies a un PSOE suposament feble" com, també, els que deshonestament, bastant més perversos, des de la dreta han llançat les teories de la «confederalització» fàctica que Zapatero estaria perpetrant, com a trencament de la unitat del país.

La cosa, el bessó, és el que és. Espanya no és ni podrà ser mai una confederació ni una plurinacionalitat mentre que no se canviï la Constitució. Se digui el que se digui, i sigui qui sigui que ho digui, és així. I per canviar-la, d'acord amb ella mateixa, cal un procés tan complex que no és creïble que se pugui abastar sense prèviament una llarga tasca de creació de la necessitat social del canvi. La qual, hores d'ara, ni tan sols s'intueix. El fet que minories de, a la vegada, parts minoritàries del territori nacional la desitgin no basta, ni remotament, per suposar que existeixi tal necessitat. El drets d'uns a desitjar-ho, pocs sobre el total i que ni tan sols són majoria a la regió respectiva, no és obligació dels altres a acceptar-ho. I sense que se produeixi un canvi constitucional no hi ha confederació que valgui. Això vol dir que totes les regions autònomes han de ser tractades uniformement? Ni de bon tros. De fet, el Tribunal Constitucional (TC) ha sentenciat que la uniformitat no s'avé amb la Carta Magna (per això liquidà la LOAPA) i que ni tan sols s'avé amb la pròpia realitat de les lleis orgàniques que són els estatuts, perquè sentencià que aquests són diferents en diversos nivells, d'acord amb el sistema d'accés a l'autonomia (articles 151 i 143 C.E.), les reformes efectuades i els sistemes de millorament particular d'alguns casos (com el valencià i l'andalús). Balears, no cal quasi ni dir-ho, ha estat sempre en el gruix, el que se coneix com de règim comú, i del qual no n'ha sortit, ni encara ara. Això vol dir que la pretesa «igualtat» que des del PP tant s'invoca no ha existit mai. O millor dit, sí que existeix. Existeix igualtat de drets però no homogeneïtat autonòmica. Confondre-ho a posta és pervers, com fa el PP.

Aleshores per què tanta polèmica amb allò que està tan clar? Perquè és ver que Zapatero ha donat ales a les pretensions nacionalistes d'escenografies de relacions bilaterals preferents més accentuades, que han servit per desfermar la fantasia d'alguns dirigents de partits d'aquest àmbit que venien la «plurinacionalitat» com si fos possible, i a partir d'això per la perversió dretana de la «confederació» i del trencament d'Espanya com a estratègia d'erosió contra el PSOE. El tracte bilateral preferent en algunes qüestions, entre el govern nacional i algun regional, ha existit sempre i seguirà existint. Això és política i no trenca la Constitució. I, en qualsevol cas, serà el TC el que decideixi quins són els límits. Si és que s'han superat. I tampoc cap accentuació de la bilateralitat suposaria una confederalització fàctica perquè, com és obvi, no hi ha cap fet consumat que pugui alterar la Constitució. Tot plegat ha estat una cerimònia de la confusió a la qual, cert és, Zapatero, amb la seva ambigüitat nefasta, hi ha jugat amb ganes. Ara els socialistes deixen de donar ales a tants de desbarats. Però d'aquí a concloure que el PSOE «canvia» perquè volia «confederalitzar» Espanya i ara ja no, hi ha un abisme. Mai no ha volgut confederalitzar res, i per això no pot tornar enrere d'allà on no ha estat mai.