Sembla que des del carrer de Gènova s'han adonat que una fuga com la del senyor Matas no es podia obviar. No és creïble que fos ell qui volgués mantenir aquesta situació esperpèntica de presidir un partit, encara que fos només sobre el paper, des d'un altre continent. Així que degueren ser els de l'aparell central els savis que decidiren fer com si sent ploure: aquí no es toca l'organigrama per molt lluny que se'n vagi el seu vèrtex superior, digueren, que no ha passat res i això hem de fer creure. La realitat és caparruda. El terratrèmol de la fuga presidencial ha sacsejat totes les estructures del partit i calien decisions ràpides abans que les malalties pròpies del caos fessin més mal que el moviment tel·lúric matista. No encert entendre per què se n'han adonat tan tard, quan el responsable ja era fora del solar patri i ja no podia ni fer entrega de la dimissió en persona. Com a mínim és lleig, molt lleig, això que qui ha estat la veu i la cara d'una organització que representa milers de ciutadans dimiteixi per transoceànica carta. És evident que no som un dels quasi dos-cents mil balears que confiaren el seu vot al fugat i, per tant, no puc servir d'exemple de l'oi que em fan els covards que ni a l'hora de deixar el lloc són capaços de donar la cara per por d'haver de contestar compromeses preguntes. Però seria higiènic que, sense renunciar a les idees ni a l'organització que les defensa, alguns dels votants que cregueren en aquell que no creu més que en el benefici propi sortissin per advertir que així no es fan les coses, que no pot sortir de franc, almanco, al prestigi del fugat.
Una altra evidència que hauria de posar en guàrdia els convençuts votants populars és que els delfinats i els càrrecs heretats no tenen la legitimitat d'origen suficient per fer front als estires i arronses propis d'una organització tan gran i complexa. Els passa amb el senyor Rajoy, que ja només el suporten per por del vertigen de trobar-se amb líders nous a pocs mesos de la contesa electoral, i els passarà amb la senyora Estaràs, que el fugat, en el penúltim acte de supèrbia, nomenà hereva. Som massa prop del març electoral perquè els legítims postulants a dirigir el PP per manament de les bases cremin les possibilitats en inútils moviments. Per aquest motiu, el foc covat de les aspiracions personals es mantindrà viu a l'espera de l'endemà de les generals. No és vera que un resultat arrasador a Balears en les eleccions permeti arrelar la presidència de la senyora Estaràs que ara es veu només com el mal menor. Hauria de ser una victòria conservadora suficient que els dugués a la Moncloa i els tornàs l'alegria dels càrrecs a repartir. Mentrestant, ja se sap: a ca magre, tot són puces. I piquen.
