Cau la productivitat, que és l'indicador de la competitivitat del sistema econòmic, i es tornen a sentir demandes de més formació i de més inversió en innovació mentre ningú no es vol demanar que cony hem fet aquesta darrera legislatura de tanta despesa i creixement del deute públic. Idò hem fet això: gastar. Invertir sembla ser un concepte poc rendible electoralment i s'han estimat més gastar. Que la despesa sigui considerada tudadissa o no, depèn de qui s'ho miri i en aquesta columna ja l'hem qüestionada massa vegades. Ara bé, a més de gastar s'hagués pogut invertir per canviar les vergonyoses xifres que ens situaven "i encara ens situen" al capdavant de les llistes de fracàs escolar i a la coa de la inversió en recerca i desenvolupament. En la legislatura del Pacte de Progrés va ser el mateix govern que oferí aquestes xifres mentre exposava els seus plans per canviar-les. Creà una Conselleria d'Innovació i Energia i fitxà com a director general de Recerca, Desenvolupament i Innovació Enric Tortosa, destacat científic i apassionat convençut de la «necessitat nacional» de fomentar el coneixement i la investigació. Acabà com la processó de la moixeta. Guanyaren els populars, es carregaren la conselleria i es dedicaren a mantenir la Setmana de la Ciència perquè amb qualque cosa s'ha d'omplir el calendari. No hi creien, almanco, com a govern. Molt anar a fires i mercats però els resultats, sense innovació, és evident que no es veuen.
Definit el problema la solució no s'espera a curt termini, però qualque dia s'ha de començar. Les bones intencions serveixen per fer florir els discursos oficials però són els doblers ben invertits els que millor xerren. S'ha de tenir consciència de país per dedicar molts recursos humans i econòmics a un tema tan transversal i lent com és la inversió en educació i el foment de la recerca. S'ha de comprometre molta gent, fer atractiva la inversió privada i la venguda de bons cervells malgrat se sàpiga, des del primer moment, que els dinamitzadors d'aquest canvi no el podran rendibilitzar des del poder. Són projectes de generacions, no de legislatures, i comencen per dotar les escoles de mitjans tècnics i humans que no ens facin empegueir com ara.
Quan es parla de dur els ordinadors als nins del Tercer Món i d'abaratir la tecnologia per no agreujar l'encletxa digital sembla que parlam des de la satisfacció de tenir la feina feta a casa. Res més lluny de la realitat. Encara no he sentit parlar de línies d'alta velocitat, ordinadors i personal qualificat en les escoles. Xifres. Calen xifres de quants d'alumnes per ordinador tendrem al final d'aquesta legislatura, quin programari es decideix impulsar com a base on fer-hi créixer una indústria, com es generalitza l'accés a la comunicació... La nostra suposada riquesa s'ha de veure en les estadístiques que afecten al coneixement; del contrari, com ens tornen a recordar les xifres, serem una societat poc competitiva i en mans de la deessa fortuna.
