La ministra d'Habitatge, Carme Chacón, presentà aquesta setmana una mesura per suposadament afavorir l'accés a l'habitatge dels que no poden accedir-hi, adreçada especialment als «joves», segons digué, sense especificar a quina edat se deixa de ser-ho. La qual cosa ja és com per arrufar el nas. Llevat que, com feia el Govern Matas amb la Hipoteca Jove, consideri immobiliàriament «joves» els ciutadans de fins a 35 anys. La mesura consisteix, en síntesi, a recuperar la desgravació fiscal del lloguer. La qual cosa no és que estigui malament. Més aviat, molt bé. Però la pregunta que caldria fer-se és, més enllà de l'interès preelectoral del PSOE de fer propaganda entre els
«joves» perquè no passin de les urnes el març, quins efectes tendrà la mesura en un mercat que, com l'immobiliari, és dels més salvatges. Ja ha alertat CCOO del perill potencial, que, la veritat, se pot considerar una certesa: els preus dels lloguers, que no són precisament barats, creixeran. I qui ho diu, que passarà així, no només és el sindicat comunista, també el ministre d'Economia, Pedro Solbes, deia el 2006, literalment, allò que ara li recorden, amb justícia: «Les subvencions als llogaters se traslladen automàticament a un augment dels preus; mentre no se demostri el contrari no són efectives»

La política d'habitatge ha estat el principal nyarro del govern de Zapatero. No ha fet res mereixedor de comentari. Ni les 180.000 «solucions habitacionals» promeses (on són?), ni els «pisos» de 30 metres, ni res funciona. El mercat constructiu i immobiliari és tan important i actua d'una manera tan salvatge que no hi ha cap polític que s'atreveixi a posar-hi mà. De metge, que és el que necessitaria. Ara s'acosten les eleccions i amb el canvi de ministra, Zapatero dóna millor imatge «habitacional» (on vas a comparar l'exministra el nom de qui ningú no recorda amb la juvenil, somrient i simpàtica Chacón) i se treu de la màniga una mesura (atenció, anunciada per la ministra que no n'és la responsable ja que qui ho és, és Solbes) per aclucar un ull als «joves», el mite del vot adormit socialista que a falta d'alguna animalada com la de 2004, amb la consegüent campanya de mentides del PP, és difícil que se senti temptat a anar a les urnes. I el PSOE, que s'ha passat quatre anys sense fer res en habitatge, ara treu les «solucions» miraculoses per a allò que possiblement no tengui cap solució.

Que és estratègia d'imatge preelectoral se nota quan, curiosament, no només és el govern nacional el que ara fa com si se preocupàs del tema, sinó també les seves delegacions. Per a mostra, un botó. També Francesc Antich ens anunciava dijous grans mesures en habitatge, per treure més sòl urbanitzable per construir-hi pisos protegits. La qual cosa, diguem-ho clar, seria magnífic perquè la construcció no ha de parar sinó augmentar. Aquest tipus de construcció. Però són mesures que casen malament amb les teories de contenció de la construcció que alhora se'ns ven. En realitat tot és u. Imatge, propaganda, ara que s'acosten les eleccions. Exactament igual que feia el PP en el seu moment, si bé, també és ver, els conservadors no tenien ni tan sols la mínima sensibilitat per almanco fer veure que se preocupaven dels habitatges socials. Com més en facin, els socialistes, millor per a tots. Però el poc que puguin fer al respecte "perquè les coses són com són-, i ni tan sols sumant-hi les desgravacions fiscals per lloguer, solucionarà el problema social de l'habitatge.

Per ventura ens haurem d'acostumar a viure així. No sé quin gran constructor mallorquí deia fa uns mesos que d'aquí a no gaires anys serà molt habitual parlar de preus de pisos, a Palma, per devers 600.000 euros, i sense que siguin de luxe. Potser té raó. Certament, si cap govern no hi fica mà de veres, en el gran negoci, hi arribarem. Però ficar mà a on? Doncs en aquells que fixen preus, financen aquest mercat, esclavitzen hipotecàriament milions de ciutadans i a canvi guanyen bestialitats. Els bancs. Qui si no.