Bartomeu Fiol

Com un mirall, l'obra de Trakl

Bartomeu Fiol28/08/07 0:00

Des que, en una breu visita professional, com a hoteler, a la Campania ja un xic mafiosa, el mes d'abril de 1987 "ho sé perquè vaig anotar la data en el llibre (suara haurà fet vint anys, com qui no diu res)", vaig adquirir a Cellole "tampoc recordaria el nom d'aquest poble si no l'hagués anotat d'igual manera" Le poesie, de Georg Trakl, som un adepte fruïdor de la parenta estranya i personalíssima d'aquest poeta de Salzburg, alcohòlic i drogoaddicte des dels 20 anys i mort al començament de la I Gran Guerra, el novembre de 1914, als 28 anys. Es tracta d'una traducció a l'italià, acompanyada del text original (con testo a fronte), de la col·lecció «i grandi libri Garzanti», amb un prefaci de Claudio Macri, el gran germanista de Trieste, el qual aleshores jo no sabia qui era. La confrontació del text original amb la traducció italiana va suposar cent cavalls de força i una ajuda decisiva per a poder realizar-ne una lectura mínimament adequada i apreciar, així, l'extraordinària qualitat del seu discurs poètic. Per altra banda, el 97, deu anys després, a Berlín, a la llibreria dels magatzems KDV, vaig trobar la biografia Trakl, d'Otto Basil, de la popular col·lecció «rororo», de l'editorial Rowohlt. Finalment, el darrer mes de juliol vaig tenir ocasió de conèixer personalment Feliu Formosa, amb motiu d'una lectura organitzada per la fundació Palau, a Caldes d'Estrac, i aquest va tenir l'atenció d'enviar-me, tres o quatre dies després, un exemplar de la seva notable traducció de l'Obra poètica (Empúries, 1990), que servidor no coneixia, i que és un excel·lent vehicle per a introduir-se en el món terriblement desolat de qui sembla haver anticipat les desgràcies del que després serà designat com el segle de la Megamort, de manera semblant a la de Kafka, si bé mentre en l'obra d'aquest s'exposen més aviat fets "per singulars i horrorosos que siguin, mitjantçant un llenguatge narratiu transparent" en la de Trakl l'única cosa que realment es transmet són sentiments i imatges, per mitjà d'un llenguatge molt ombrívol, més aviat hermètic, gens preocupat per la seva comunicabilitat i sí per la seva forma i eufonia.

Però junt a la desolació de les grans ciutats "en la qual el poeta no pot esser més que un exiliat" i la premonició d'un esfondrament de totes les formes de vida burgesa, hi trobem també una nostàlgia punyent de l'ordre immemorial dels poblets i dels camps i dels boscos, com si el paradís s'hagués donat en ells, una mica en línia amb el discurs de Holderlin i de Heidegger. Aquest darrer ha insistit molt que l'home necessita bastir una casa per a fer realment habitable un indret. I escriure tendria també a veure amb la construcció d'un habitat humà: escriure, en darrer terme, seria crear o edificar un text habitable. És ver que s'ha dit que la poesia de Trakl més que un resultat és un procés; importaria més que res el camí, no la posada. Una primera lectura de la seva obra pot donar pàbul a la formulació d'aquest judici. Els seus poemes no es construeixen amb conceptes, els seus maons són més aviat imatges que fan referència a uns sentiments i a uns judicis de valor més que a unes idees o a uns judicis de fet. Però la mateixa lectura atenta de la traducció de Formosa, realitzada amb un llenguatge d'un gran lirisme "malgrat la cruesa de tantes imatges de mort i destrucció" ens pot ajudar, certament, a percebre aquesta alguna cosa més que hi ha en tota gran poesia. Vegem-ne alguns exemples: «Magnífics a l'entorn els boscos callen / I fan costat a qui viu solitari»; «Centellejant de cop tamborineja / A les teulades la pluja que cau»; «Lluny resplendeix el mirall de l'estany / I del sembrat ve el brunzir de la dalla»; «El mort pinta amb la seva blanca mà / Un sardònic silenci a la paret»; «Endimió sorgeix de la fosca de velles alzines / I s'inclina damunt aigües plenes d'aflicció»; «Que belles s'arrengleren les imatges / Que en quietud i silenci s'esfondren»; «El silenci de Déu / Me l'he begut a la font de l'arbreda»; «També un cap blanc s'inclina, gràvid d'anys / sobre el seu nét infant, que beu llet amb estrelles»; «Però sempre allò nostre és negre i pròxim. / L'ebri imagina a l'ombra d'arcs antics / Ocells salvatges que s'han allunyat». En definitiva, en alguns moments el lector pot reconèixer-se, malgrat totes les dificultats i, en tot cas, témer-se de la qualitat de l'obra amb la qual s'enfronta.

Rilke va assenyalar, encertadament i amb el lèxic tan seu, que la forma
"podem entendre-ho com la personalitat del nostre poeta no ha volgut mai esser 'agafable', tocable, palpable, tot subratllant que el seu espai interior és unbetretbar, que no es pot caminar, impenetrable, exactament com l'espai d'un mirall (el que tal vegada li hauria agradat ser). També s'ha comentat que, malgrat beure molt i esser un consumidor de drogues "a les que tenia fàcil accés primer com a empleat de farmàcia i després com a farmacèutic", ningú el va veure mai trontollar o posar-se impertinent, conservant tothora el seu tremp àcid i tímid a la vegada, sempre contrari a les formes de vida burgeses. I si, definitivament, és ver que en un mirall no hi podem entrar, no és menys cert que podem veure les imatges que s'hi reflecteixen. Alguna cosa de semblant succeeix amb la poesia de Georg Trakl.