La Fundació Randa

La trajec-tòria de Lluís M. Xirinacs m'interessà durant la transició i durant les primeres legislatures democràtiques, però n'havia perdut el rastre, exceptuant informacions genèriques que, de tant en tant, apareixien als mitjans. Els darrers anys em semblava un personatge deslocalitzat, almenys d'un punt de vista superficial com era el meu, cada cop menys habituat a interpretar excentricitats. Arran de la seva mort, imprevisible com molts gestos incompresos de la seva vida, he descobert algunes de les seves quimeres més profundes, algunes de les seves fonts d'inspiració i, molt probablement, també alguna de les seves eines de projecció social i política. Una d'aquestes ha estat, almenys els darrers vint anys, la Fundació Randa i, després, l'Escola d'Estudis polítics Randa, un nom que indubtablement ens ajuda a associar dos folls, dos projectes, dos itineraris, dues vides construïdes contracorrent, la de Ramon Llull i la de Xirinacs mateix. El nom de Randa m'ha permès una immersió en la constel·lació de Xirinacs, m'ha servit per reconèixer les dificultats que tenen i han tingut els personatges singulars per esser reconeguts i entesos pels seus contemporanis. En realitat es tracta de personatges intempestius, la perspectiva dels quals transcendeix la pròpia personalitat i el pensament dels quals no sempre és totalment coherent ni tan sols pels protagonistes mateixos. Els programes i projectes associats a la Fundació Randa apunten tots a un projecte cívic i polític alternatiu, indesxifrable i impossible de descodificar des del punt de vista de la lògica burgesa i des de posicions de correcció ètica i política. Desconec el calat que el pensament i la icona Xirinacs puguin haver suposat pel país, no dispòs d'instruments per calibrar la perdurabilitat ni la projecció del seu recorregut personal, la mort inclosa, però en valor que volgués associar-se a Ramon Llull, perquè d'aquesta manera he incorporat una versió nova i un registre de modernitat al lul·lisme, entès com una forma d'espiritualitat còsmica en la qual la persona n'és el centre només quan el centre no és la persona.