Joan F. López Casanovas

Banderes

Joan F. López Casanovas17/08/07 0:00

Un professor amb qui vaig coincidir durant tres anys a l'Institut de Secundària on faig el que puc va aconseguir una beca per anar als Estats Units d'Amèrica. Des d'allà ens enviava records i explicava les moltes coses bones que hi trobava i algunes que no n'eren tant. Entre les curiositats ens deia: «Cada matí a les 8.00 hem de recitar amb els alumnes el Pledge allegiance, una mena d'oració civil que es resa així 'I pledge allegiance to the flag of the United States and to the Republic for wich it stands. One nation, under God indivisible, with liberty and justice for all'. [Promet fidelitat a la bandera dels Estats Units i a la República pel que representen. Una nació, per davall de Déu indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom]». Naturalment, el professor se situa suvora la bandera, que presideix l'aula, i posa la mà damunt del cor. Puc imaginar-me l'escena perquè als meus cinquanta-i-tants anys me'n record perfectament com començàvem i acabàvem la jornada escolar al col·legi on anava. Em sé de memòria les tres o quatre cançons patriòtiques que cantàvem formats en doble fila abans d'entrar a les aules, els crits d'ordenança; també escrivíem consignes als quaderns. Eren temps de nacionalcatolicisme a Espanya. Des que me'n vaig adonar vaig entendre que allò era nacionalisme, el que ens volia fer anar «por el Imperio hacia Dios». No em consider home sense pàtria "com el títol del llibre de Kurt Vonnegut"; crec interessant la idea que expressa la pàtria com a la infància de cadascú (les vivències que et van empènyer cap a la maduresa, l'univers simbòlic d'on vas beure la iniciació a la vida: un paisatge, un paisanatge fet de persones irrepetibles i properes, una llengua i el seu dring dialectal..., que tan reivindicaven Pavese i Passolini). En fi, s'ha escrit literatura memorable en aquesta perspectiva. Però, dit açò, hi afig que no em fan gaire gràcia les concentracions de banderes, ni que siguin aquelles que duen el símbol amb què més m'identific. I puc imaginar-me també els escarafalls que farien i els macs que ens llançarien els soi disant «no nacionalistes» davant el cas hipotètic que al meu país actualment alguna Conselleria d'educació "els déus no ho vulguin!" ens fes jurar (a escolars i a mestres d'escoles) cada matí fidelitat a la bandera. Vull dir fidelitat a la bandera que per llei de l'Estat no es deixa presidir cap balcó institucional, en tot cas només acompanyar la bandera important, que és l'altra. La llei deixa clar quina nació té el poder i a quines es reserva poder fer el paper de subsistemes o de sistemes subestatals. Quina pot onejar a l'ONU i a la UE i quines no. Quina és d'Estat-nació i quines són tribals, d'estar per casa o de casetes de fira.

L'episodi de les banderes "aquell la retira i aquell altre la hi posa" és tema recurrent al País Basc. Aquest estiu n'hem vist un altre episodi. «Episodis nacionals» (nacionals espanyols, nacionals bascos), diríem manllevant el títol a don Benito. El Tribunal Suprem va dictaminar el 24 de juliol passat, que la bandera espanyola havia d'estar present a tots els edificis públics al costat de les banderes autonòmiques. D'aquesta manera, el TS ratificava una sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, recorreguda pel govern amb seu a Gasteiz sobre la presència exclusiva de la ikurriña a la seu de la Ertzaintza. Sectors abertzales van instar el mateix ajuntament de Donostia a no hissar «cap bandera estrangera imposada». I per reblar el clau, van els russos de l'expedició Àrtic 2007 al fons del Pol Nord i hi claven la seva bandera. Imaginem-nos el drap xop d'aigua polar allà baix sense vent per onejar-hi: que poc ufana!

A veure: si n'hi ha d'haver "si més no, una" a la seu del Parlament de les Illes, o al Govern de les Illes Balears i a l'Ajuntament o a l'IES del meu poble, i aquesta és l'espanyola mentre que d'altres hi són optatives o tolerades, per què no n'hi pot haver dues de penjades a l'enfront de la comissaria de policia del poble? O al jutjat i a la caserna de la guàrdia civil o de l'exèrcit? Jo qui em pensava que açò de les banderes era cosa de nacionalistes i que als no nacionalistes només els preocupava allò que realment és important! Ara resulta que els preocupa tant, que en fan legislació defensiva i impositiva.

"Escolti vostè, no-nacionalista: i si no en posàssim, de banderes? I si la nostra identitat consistís a no tenir-ne, de banderes?
"«Ma mare me diu bandera / i jo bandera no ho som, / perquè totes ses banderes / van davant ses processons".
Ja és sabut que bandera ve de banda i que les bandes són cosa de mafiosos, de bandejats i de bandolers. Doncs, que no n'hi hagi cap a l'enfront de l'ajuntament. Açò dels draps simbòlics té males puces per allò d'una fe, una pàtria, una bandera ... En açò podríem estar d'acord amb Víctor Boiarski, explorador rus, cap del museu estatal de l'Àrtic i l'Antàrtic: «Les banderes, a la consciència de cadascú! És més: no se n'haurien de posar enlloc, de banderes; no és ecològic».

Hi insistesc: no m'agraden gens cerimonials d'aquesta mena; però als Estats Units d'Amèrica es practiquen sovint i prou és sabut que les províncies de l'Imperi s'emmirallen en el món de la metròpoli.

A Tòquio blues, la novel·la d'Haruki Murakami, el protagonista troba una utilitat pràctica a la cerimònia de la bandera. Succeeix que després de dormir hores i hores, Toru Watanabe es desperta: "«El rellotge marcava un quart de set, però no tenia ni idea si era del matí o de la tarda. No recordava ni quin dia de la setmana érem. En mirar per la finestra vaig veure que a l'asta no hi havia la bandera: devia ser la tarda. Al cap i a la fi, aquella cerimònia servia per a alguna cosa».

Per cert, i encara que no ho sembli, senyera no ve de seny, i manco encara si, com la que figura a l'Estatut de les Illes Balears, ve a ser un invent sorgit de les majories UCD-PSOE a la «Comissió dels Onze» quan la «preautonomia». I el disgust que el recordat Andreu Murillo en tenia, d'aquells episodis!