Banderes
Un professor amb qui vaig coincidir durant tres anys a l'Institut de Secundària on faig el que puc va aconseguir una beca per anar als Estats Units d'Amèrica. Des d'allà ens enviava records i explicava les moltes coses bones que hi trobava i algunes que no n'eren tant. Entre les curiositats ens deia: «Cada matí a les 8.00 hem de recitar amb els alumnes el Pledge allegiance, una mena d'oració civil que es resa així 'I pledge allegiance to the flag of the United States and to the Republic for wich it stands. One nation, under God indivisible, with liberty and justice for all'. [Promet fidelitat a la bandera dels Estats Units i a la República pel que representen. Una nació, per davall de Déu indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom]». Naturalment, el professor se situa suvora la bandera, que presideix l'aula, i posa la mà damunt del cor. Puc imaginar-me l'escena perquè als meus cinquanta-i-tants anys me'n record perfectament com començàvem i acabàvem la jornada escolar al col·legi on anava. Em sé de memòria les tres o quatre cançons patriòtiques que cantàvem formats en doble fila abans d'entrar a les aules, els crits d'ordenança; també escrivíem consignes als quaderns. Eren temps de nacionalcatolicisme a Espanya. Des que me'n vaig adonar vaig entendre que allò era nacionalisme, el que ens volia fer anar «por el Imperio hacia Dios». No em consider home sense pàtria "com el títol del llibre de Kurt Vonnegut"; crec interessant la idea que expressa la pàtria com a la infància de cadascú (les vivències que et van empènyer cap a la maduresa, l'univers simbòlic d'on vas beure la iniciació a la vida: un paisatge, un paisanatge fet de persones irrepetibles i properes, una llengua i el seu dring dialectal..., que tan reivindicaven Pavese i Passolini). En fi, s'ha escrit literatura memorable en aquesta perspectiva. Però, dit açò, hi afig que no em fan gaire gràcia les concentracions de banderes, ni que siguin aquelles que duen el símbol amb què més m'identific. I puc imaginar-me també els escarafalls que farien i els macs que ens llançarien els soi disant «no nacionalistes» davant el cas hipotètic que al meu país actualment alguna Conselleria d'educació "els déus no ho vulguin!" ens fes jurar (a escolars i a mestres d'escoles) cada matí fidelitat a la bandera. Vull dir fidelitat a la bandera que per llei de l'Estat no es deixa presidir cap balcó institucional, en tot cas només acompanyar la bandera important, que és l'altra. La llei deixa clar quina nació té el poder i a quines es reserva poder fer el paper de subsistemes o de sistemes subestatals. Quina pot onejar a l'ONU i a la UE i quines no. Quina és d'Estat-nació i quines són tribals, d'estar per casa o de casetes de fira.
També a Opinió
- «Són vostès les del català? Doncs ara mateix les trec de la meva agenda», un metge nega l’atenció a una pacient
- PP i Vox voten en contra d’invertir tres milions d’euros en ajudes a petites explotacions agràries
- El batle de Petra comercialitza un allotjament turístic gràcies a haver mentit en la Declaració Responsable inicial
- La defensa de la llengua de Toni Nadal: «A Mallorca xerram català, no mallorquí»
- El primer tinent de batle de Petra va construir una bodega il·legal
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.