Per als menorquins, els somnis són llaüts de vela llatina erecta amb la proa clavada en destins diàfans, quant més ambiciosos millor. L'artista alaiorenc Pere Pons travessa ara les etapes finals d'un seguit d'estius de somnis, açò és, de dubtes, d'il·lusions que sovint s'han barrejat amb silencis indiferents, d'anar buscant còmplices i de calar xarxes en els fondals d'ací i d'allà. La seva colrada barca, en els darrers temps, ha conegut el tràngol d'algun fortunal, ha hagut de corregir potser el rumb d'alta mar estant, i, en altres moments, s'ha vist en l'obligació de deixar-se balancejar "inerme" sense un bri de vent. Ara, però, a la fi, se li ha presentat terra a la vista, damunt la ratlla de l'horitzó que amb tanta tenacitat havia presagiat. Ja albiren els seus ulls atzabegencs els primers retalls del port, promesa de bonança. El somni de Pere Pons ja solca calada la quilla allí on l'aigua "dòcil" es transforma en moll, boia i anella. Ha tocat port "vull dir que se l'ha guanyat àrduament.

No ho podria pas precisar, però tenc l'esma que me n'havia parlat vàries vegades, fa cosa de tres, tal volta quatre anys enrere. Pere Pons és, per mi, una de les moltes ronelles (admeteu-me el sinònim tan alaiorenc d'oreneta) que, cada any, em dibuixen l'estiu al cel cremós, de blau intens, de blau encès damunt Menorca. Enguany, com és costum, ha tornat de vacances, tot remuntant la península des de la costa rocallosa i bruna de la Granada marina on fa sa llar. Però no ha vingut sol. Ens ha portat una exposició esplèndida de vint-i-vuit artistes gravadors. I, no conforme, encara hi ha afegit el dossier d'un projecte soberg que hauria d'enorgullir Menorca: la fundació d'un centre internacional de gravat. Haurà de ser conegut amb el nom encisador de Xalubinia-Menorca. Hi ha un rastre pregon de germanor llegendària entre Xalubinia (que és el topònim arcaic de Salobreña, on l'artista té muntada una escola-taller d'estampacions i gravats) i el topònim de Menurqa. La terra del remot al-Àndalus més meridional "la Xalubinia àrab" s'unirà a la que fou darrera taifa andalusí a l'occident mediterrani.

La proposta ha estat acollida, per part de les autoritats polítiques, amb l'interès quallat que la bona causa reclama. Tant la Conselleria de Cultura de Joan Lluís Torres com l'Ajuntament de Pau Morlà, d'Alaior, s'hi han compromès de debò, després d'estudiar aquesta setmana l'avantprojecte. El centre que es desitja voldrà situar Menorca en el mapa internacional de les rutes del gravat artístic. La idea essencial és crear una escola d'estampació, que irradiï cursos per a aprenents i per a consagrats. Alhora, formar una col·lecció permanent de gravats, així per producció pròpia com per via d'intercanvi; propiciar la investigació de noves tècniques en obra gràfica; assistir a fires internacionals; convocar mostres i exposicions regularment; editar publicacions d'art; fer trobades periòdiques d'experts; i, nogensmenys, estimular la promoció de joves artistes. Ja ho veieu: un pla a pler, si no us incomoda ara que faci una deliberada cacofonia.

Pere Pons ha comptat amb l'entusiasme d'una colla de gravadors que treballen amb ell en les contrades de la Costa Tropical granadina. N'hi ha un bon grapat, però n'esmentaré dos: José María Cáceres Martín i la seva muller Natalia Tamayo, tots dos alumnes de l'escola The Art Students League de Nova York. De Menorca, simultàniament, han trobat l'alè fresc dels pintors Mikel Díaz Àlava i Pau Sintes i del poeta Ponç Pons. Tot esperant la materialització del futur centre de gravat, em quedaré amb les paraules de patrocini que Federico Mayor Zaragoza, actual president de la Fundació Cultura de Pau, els ha adreçat: «D'això es tracta: d'unir, d'implicar, de comprometre. Es tracta de forjar actituds i mobilitzar voluntats a favor dels principis universals que vinculen i donen força a la infinita diversitat dels éssers humans. (...) La veu transportada en color i formes. Els gravats de Xalubinia-Menorca guarden, com la mar, profunds secrets que es van desvetllant a qui els contempla atentament, amorosament, com correspon a aquestes obres alades d'art. Ales per a alts vols de pau».

La tarda que Pere Pons sortia de la reunió política, vaig veure llambregar la seva barba crespa, de canície intensa; i vaig notar un somrís auster però cristal·lí en els seu llavis. El gest complaent em confirmà tots els bons auguris. En dar-li l'enhorabona personal que mereix, vaig pensar per mi que la nova era, potser, la millor estampació d'estiu que ell podia somniar, a bord del seu llaüt blanc de vela erecta, emproada a l'infinit de les grans idees.