A l'aeroport, després d'haver passat les empallegoses buidades de butxaques dins aquella palangana de plàstic transparent i renouera, que tothom ha de saber el que hi dus, no únicament els guardes de seguretat que seria suportable, no, tot crist ha de veure si tu utilitzes cartera de marca o no, les claus del cotxe i de ca teva, la xavalla, el paquetet de mocadors de paper per si et ve un oís, el mòbil, que no és de darrera generació precisament i a molta d'honra, i t'han fet treure el cinturó i les sabates, i així i tot el cony d'aparell segueix pitant, mal rebentàs, no, que no rebenti res per favor, allà davant tothom els has hagut d'explicar que portes dues pròtesis, una dins la boca (aquí, veu?) i una altra, de titani em pens, aferrada amb grampons a la tíbia de la cama dreta (aquí, toqui, toqui)..., i t'han passat per tot arreu, incloent-hi aixelles i l'engonal, allò que sembla un raspall de roba però que és una altra cosa, llavors, quan després de tot aquest calvari de palpaments i humiliacions et deixen accedir al santa santorum de l'aeroport, no és d'estranyar que el personal estigui molt mosca, orella alta, més cremat que un ble, sensibilitzat en escreix amb la seguretat i la cosa terrorista, l'eix del mal, Al Quaeda, l'estel de l'alba.

Per això mateix l'any passat, record el cas però no els detalls, un senyor va ser desallotjat d'un avió que havia de partir cap a Alemanya, sols perquè la resta dels passatger el trobaven sospitós, andalús molt bru de pell i per a més inri, el malanat duia barba, fins aquí podia arribar. Es tractava d'un professor universitari que acudia a donar una conferència per aquelles terres de gent rossa i teòricament molt culta i civilitzada. El Comandant de l'avió el feu davallar «per mantenir la seguretat de l'aparell», i no havia fet res! En realitat els perillosos eren els altres passatgers rossos, grassos i neuròtics, racistes de merda, que veien bubotes on no n'hi havia cap ni una! Va succeir. Fins i tot vaig aconseguir parlar telefònicament amb el seu advocat. Em comentà que la companyia aèria havia demanat disculpes i li havia ofert uns quants vols gratis total. I que gràcies, que voli amb vosaltres el bou de Betlem, que diuen té molta paciència.

Un dissabte d'aquests darrers, a l'aeroport de Ciutat en tornà passar una d'aquelles que n'entren poques per dotzena. Pel que he llegit als papers, a un vol de l'horabaixa tard, a la coa de facturació de l'avió d'Air Berlin que havia de partir cap a Colònia, dos ciutadans alemanys, en Faust i en Josep, 37 i 41 anys respectivament, segons una senyora que allà era i també facturava, observà un «comportament molt inusual i alarmant», sense explicar el què ni la cosa. I endemés, els va desitjar a ella i al seu nuvi una vida molt bonica. I que «jo ja he viscut molt, la meva vida ha estat molt llarga i la vostra també». Si això respon exactament a la veritat, aneu a saber, s'hagués pogut posar la llengua allà on jo sé i vostès imaginen, el Faust en qüestió. Però vaja, això no és això, tampoc, no és ver? Dins el bus que els portava a l'avió, per afegitó el Faust esquitxà amb cervesa a la senyora sense voler. Dins l'aparell la senyora enfitada va fer un apart amb l'hostessa i amb el comandant de la nau. Mentre, el Faust manyuclà el mòbil, segons ell, a fi i efectes d'enviar un missatge a un amic, en la previsió del retard del vol. Pujà la guàrdia civil, detingué els dos, però sols en Faust passà la nit del dissabte a «ses clovelles», com a Sineu deim al calabós. Rebostejaren de prim compte els equipatges sense trobar res d'explosius. L'avió sortí amb sis hores de retard. El diumenge amollaren el fals terrorista, que digué que es querellaria contra la companyia aèria i contra la neurastènica induïda també. Un grup de passatgers es querellarà contra ell, ignor amb quina base. I així. Tota la culpa és d'en Bin Laden. O d'en Bush per matar molta més població civil que en Bin Laden. O meva per orejar aquestes collonades. Vostès perdonin. I déu ajudi a l'enganat.