Del DCVB al DMP

Sense el magatzem d'informació registrada per Antoni Maria Alcover i la seva escola, la història dels mots catalans de Mallorca seria una altra ben diferent. El DCVB, entès com el registre més visible d'aquell arsenal lingüístic i cultural, fins i tot pot servir com a obra d'esbarjo o de musculació intel·lectual en moments en els quals hom se sent transitant per sementers ermassos d'idees o passant per moments de foscor experiencial, instants que semblen excessivament trivials i rutinaris, sense interès per a ningú. Cada veu del Diccionari, editat per Francesc de Borja Moll, és un brollador, una correntia de vida il·limitada que permet relacionar-se amb altres entrades amb conceptes i significats complementaris. El diccionari tanmateix és quelcom més que una eina, té un significat que va més enllà del valor instrumental, perquè la paraula està íntimament relacionada amb la vida i amb la capacitat d'expressar-la i de contar-ne els components invisibles. Així, en escriure, allò que intentam és fer un ús correcte dels mots, pretenim aprendre a menejar-los amb gràcia, a cercar-hi complicitats i, particularment, allò que ens interessa és familiaritzar-nos-hi, fent-ne un ús que permeti circular amb dignitat per les autopistes de la informació. Guillem Frontera m'insistia, amb aquell grau de mestratge que el caracteritza, en la necessitat de manejar paral·lelament el Diccionari de Mots Prohibits (DMP), entès com a registre dels mots superflus, reduntants i barrocs que és menester evitar. Uns mots que, tanmateix, no aporten absolutament res i ensucren en excés la narració. Escriure és un joc, un esport en el qual servidor probablement només pot aspirar a ser-ne un manobre maldestre, perquè per escriure amb ofici i creativitat, per fer allò del «joco bonito», qualsevol no pot aspirar a ser Josep Pla.