Una amiga em proveeix de tant en tant de publicacions i papers
vells, sovint relacionats amb l'educació de fa quaranta o cinquanta
anys. Adesiara em troba alguna perla digna de figurar a la millor
antologia del disbarat. Quan penses que aquells almanaques i
enciclopedias escolares van sevir per formar la infantesa dels
nostres pares, encara et meravelles de la digníssima supervivència
com a persones normals i equilibrades d'aquelles generacions. Un
dels darrers regals que m'ha fet és el llibre «Panoramas. Tercer
libro de lecturas», bon exemple del nivell "és un dir" de la
instrucció pública de just despús-ahir.
Comentava tot açò amb na Cristina, que és psicòloga i treballa
d'orientadora a un institut. Li deia com havia rigut amb el model
de dona que presentava una d'aquestes lectures dels Panoramas. Ja
us ho podeu afigurar: la mestressa de casa perfecta, humil, pulcra
i sempre atenta a donar una bona imatge, per descompat sus labores,
servidora submisa del marit, mare abnegada dels fills, i alerta a
molestar el senyor espòs, que arribava a casa molt cansat de la
feina d'aixecar Espanya. Un model feliçment superat, vaig fer jo.
Però na Cristina va trobar que no tant com ens pensam, almenys en
segons quins aspectes, més enllà del discurs oficial, del que diuen
les lleis, de les campanyes institucionals, dels currículums
educatius i del llenguatge políticament correcte. Na Cristina em va
convèncer de la força relativa de tot açò davant la potència de la
publicitat i tantíssims programes de tele que transmeten uns models
indissimuladament sexistes, banalitzadors del rol de la dona i
difusors d'un patró de seductora-perfecta-idiota: tu només
preocupa't d'estar guapa i agradar als tios, i la vida et
somriurà.
Hores després de la conversa amb na Cristina em trobava sopant
amb uns amics i va tornar a sortir el tema del divorci entre els
discursos oficials i els «valors» que realment circulen pel carrer
i entren dins ca nostra. Coincidíem que una de les fonts d'on pots
obtenir la millor radiografia dels valors ambientals són els
programes de tele amb més audiència, i ens preocupava la penetració
que tenen aquests en la conformació dels models de conducta dels
nostres fills... i dels nouvinguts a la nostra societat: què
transmetem i què s'emporten de nosaltres, de la nostra societat,
els immigrants? Els valors positius que difonen les campanyes per
la tolerància i la igualtat, o més aviat el consumisme cec i
l'individualisme radical que suren en l'ambient? Què arriba abans
als immigrants, un cert ideal de ciutadania o el campi qui pugui, i
beneit el darrer?
Sense ànim de ser excessivament derrotista, perquè certament hi
ha de tot, un company comentà que la manera com alguns immigrants
retornen a ca seva ens mostra per on van els tirs: molts se'n
tornen amb maneres de nou ric, copiant allò que han vist que tanta
gent fa per aquí. I així trobes, per exemple, marroquins que
s'enduen el cotxe estibat de rajoles de gres de posar en terra per
forrar la façana del xalet que s'han construït enmig del seu poble
desmarxat del Rif, o el cas d'aquell equatorià que s'ha construït
una casassa amb ascensor a un indret dels Andes on encara no arriba
l'electricitat, i s'hi ha portat "a mans" un cotxe... per al dia
que hi arribi una carretera. D'acord, aquest cas és extremat, però
per aquí, no fa gaire temps, també fèiem beneitures, quan se'ns
ompliren les butxaques massa ràpidament. O no? Vull dir que moltes
coses que fan els immigrants i que ens empenyen a mirar-los per
damunt l'espatlla, en el fons no són molt diferents del que hem
estat nosaltres. Potser si ens prenguéssim la immigració com un
autèntic efecte mirall entendríem més coses i ens tornaríem més
prudents, si més no per no posar-nos en evidència.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.