Una amiga em proveeix de tant en tant de publicacions i papers vells, sovint relacionats amb l'educació de fa quaranta o cinquanta anys. Adesiara em troba alguna perla digna de figurar a la millor antologia del disbarat. Quan penses que aquells almanaques i enciclopedias escolares van sevir per formar la infantesa dels nostres pares, encara et meravelles de la digníssima supervivència com a persones normals i equilibrades d'aquelles generacions. Un dels darrers regals que m'ha fet és el llibre «Panoramas. Tercer libro de lecturas», bon exemple del nivell "és un dir" de la instrucció pública de just despús-ahir.
Comentava tot açò amb na Cristina, que és psicòloga i treballa d'orientadora a un institut. Li deia com havia rigut amb el model de dona que presentava una d'aquestes lectures dels Panoramas. Ja us ho podeu afigurar: la mestressa de casa perfecta, humil, pulcra i sempre atenta a donar una bona imatge, per descompat sus labores, servidora submisa del marit, mare abnegada dels fills, i alerta a molestar el senyor espòs, que arribava a casa molt cansat de la feina d'aixecar Espanya. Un model feliçment superat, vaig fer jo. Però na Cristina va trobar que no tant com ens pensam, almenys en segons quins aspectes, més enllà del discurs oficial, del que diuen les lleis, de les campanyes institucionals, dels currículums educatius i del llenguatge políticament correcte. Na Cristina em va convèncer de la força relativa de tot açò davant la potència de la publicitat i tantíssims programes de tele que transmeten uns models indissimuladament sexistes, banalitzadors del rol de la dona i difusors d'un patró de seductora-perfecta-idiota: tu només preocupa't d'estar guapa i agradar als tios, i la vida et somriurà.
Hores després de la conversa amb na Cristina em trobava sopant amb uns amics i va tornar a sortir el tema del divorci entre els discursos oficials i els «valors» que realment circulen pel carrer i entren dins ca nostra. Coincidíem que una de les fonts d'on pots obtenir la millor radiografia dels valors ambientals són els programes de tele amb més audiència, i ens preocupava la penetració que tenen aquests en la conformació dels models de conducta dels nostres fills... i dels nouvinguts a la nostra societat: què transmetem i què s'emporten de nosaltres, de la nostra societat, els immigrants? Els valors positius que difonen les campanyes per la tolerància i la igualtat, o més aviat el consumisme cec i l'individualisme radical que suren en l'ambient? Què arriba abans als immigrants, un cert ideal de ciutadania o el campi qui pugui, i beneit el darrer?
Sense ànim de ser excessivament derrotista, perquè certament hi ha de tot, un company comentà que la manera com alguns immigrants retornen a ca seva ens mostra per on van els tirs: molts se'n tornen amb maneres de nou ric, copiant allò que han vist que tanta gent fa per aquí. I així trobes, per exemple, marroquins que s'enduen el cotxe estibat de rajoles de gres de posar en terra per forrar la façana del xalet que s'han construït enmig del seu poble desmarxat del Rif, o el cas d'aquell equatorià que s'ha construït una casassa amb ascensor a un indret dels Andes on encara no arriba l'electricitat, i s'hi ha portat "a mans" un cotxe... per al dia que hi arribi una carretera. D'acord, aquest cas és extremat, però per aquí, no fa gaire temps, també fèiem beneitures, quan se'ns ompliren les butxaques massa ràpidament. O no? Vull dir que moltes coses que fan els immigrants i que ens empenyen a mirar-los per damunt l'espatlla, en el fons no són molt diferents del que hem estat nosaltres. Potser si ens prenguéssim la immigració com un autèntic efecte mirall entendríem més coses i ens tornaríem més prudents, si més no per no posar-nos en evidència.
