Rafel Crespí

París bé val una transfusió

Rafel Crespí28/07/07 0:00

Quan arriba la canícula estiuenca hom no sap ben bé de què parlar. Les neurones, si mai s'han mostrat àgils i despertes, ara es troben de vacances estivals i fa una mica de peresa seguir els temes que podrien ser cantelluts i dignes de ser encofrats en un article. Les horetes, gràcies Antònia Font per haver popularitzat aquest modisme, solen ser llargues i sempre va bé recrear-se la vista i les emocions amb el Tour de França. Cada any, tanmateix, hi acab fent referència. Aquest any per raons que no vénen al cas, l'he seguit poc. I mira que m'agradava, perquè era com una petita excursió. A més, pel poc que he vist aquest any, en Perico Delgado no fa apologia de la incultura i també acompanya Carlos de Andrés, crec que és el nom, en les seves explicacions historicoculturals dels pobles i principals monuments per on passa la ronda gal·la. Potser, més enllà dels meus ritmes somàtics, hi ha hagut alguna cosa que no m'ha mantigut enganxat al televisor. Ha estat un Tour mancat d'èpica. No hi havia un heroi, no hi havia un favorit. No hi havia un a favor de qui patir o en contra de qui lluitar. El líder d'Astana, Vinokourov, entre que va caure la primera setmana i va donar positiu en un control antidòping, va quedar molt descartat. I per si faltàs poc, hi ha hagut el cas Rasmussen, que pujava les muntanyes com un llagost va d'un terròs a un altre. Clar, la cosa s'ha embrutat una mica i per ventura ha fet perdre afluència d'espectadors. Ara tot està sota sospita. I fa mal a part o banda pensar que estaràs una hora i mitja capficat davant el televisor mirant una etapa de muntanya, com la de dimecres passat, i resulta que l'endemà te n'adones pels diaris que tot ha estat una estúpida i idiota mentida, que el que va guanyar no va guanyar i que ha pres el vent per escampat.

Jo, a vegades pens que com són d'absurds els ciclistes, ser capaços de fer-se uns transfusió o utilitzar qualsevol altre mecanisme que faci funcionar molt millor el seu metabolisme per tal que el rendiment sigui major. De tota manera, també em puc imaginar que la temptació és grossa. Us imaginau allò que deu sentir una persona quan entra victoriosa als camps Elisis de París, vestit de groc? Jo crec que és molt difícil posar-se en la pell d'aquelles experiències no viscudes. Però el que sí que puc imaginar és que el goig deu ser immens. La parafernàlia francesa, milions d'ullons de tot el món que et miren a través del televisor; les portades l'endemà a tots els diaris, els homenatges al llarg de l'any, la rebuda a la teva pàtria.... És clar, tots aquests elements posats dins el plat de la balança de les misèries humanes arriben a pesar molt i a fer que algú pugui arriscar fins al darrer extrem per tal de veure si assolirà el cim, la joia. I si l'apleguen? Paciència.... no passen gaires coses.... fas una mica el paperot, dius que no has pres res que no es pogués prendre... i poca cosa més.

De fet, el tron de París "real o imaginari, teniu present allò de Bogart, «sempre ens quedarà París» " és golós i no només d'ençà que existeixen les transfusions sanguínies, i els hematocrits i les hòsties diverses. París és golós i aquell rei, n'Enric III, no li va costar gaire fer una petita magarrufa vital i passar-se dels protestants als catòlics i exclamar tot panxo allò de «París ben bé val una missa». Si per a les grans glòries mundades hi ha la temptació d'adulterar el producte, no hem de pensar de cap de les maneres, que només són les altes gestes i les altes esferes les que són temptades a l'adulteració. Les misèries humanes són interclassistes i es posen en marxa no només per ser coronat rei del Tour a París, sinó també, en forma d'empentes i altres sortilegis, per no ser el darrer en el consolar en un funeral.

I segurament també en el món de la literatura, el dòping deu estar a l'ordre del dia, no en forma de tranfusions però sí en forma de capelletes, de relacions cultivades i altres untades de corrioles més velles que el pastar. El que passa és que la ciència, si bé ha desenvolupat uns mètodes d'anàlisi de la sang i l'orina humana per detectar si s'han aplicat, ingerit, transfusionat, olorat, flairat, lavativitzat alguna substància prohibida que n'alteri el metabolisme, i que en denunciï el joc brut, encara no s'ha inventat cap aparell que detecti les petites brutors quotidianes que ens ensutgen a tots. Potser millor, no guanyaríem per prozac o potser aquest aparell seria pitjor que els controls de seguretat aeroportuaris els dies que la maquineta va massa fina: a tothora sona el siulet denunciador.