La nit era, si fa no fa, com la contaré ara. Els grills llunyans marcaven un continu i dos o tres, més prop, feien de solistes intermitents. Les ones suaus, amb una remor llarga que només s'interrompia quan arrossegaven, en arribar, alguns còdols. Amb tot això, impertinent i constant, el far de Formentor s'encarregava de recordar, amb les seves quatre flamades, que aquella rutina també formava part de l'orquestra. La remor llunyaníssima d'un motoret pels carrers il·luminats del petit poble, retenia el visus de realitat. El cruixir del balancí servia per posar alguna casta de contrapunt als llums i sons esmorteïts dels avions que es decidien a enfilar l'aeroport llunyà. De damunt els tamarells de vorera de mar una òliba s'enlairava, sense fer gens de renou, i fugia en sentit contrari de l'enorme caterva d'estrelles que partien, acompanyant l'aigua quasi calma, a convertir-se en la mar gran.

Malgrat tot, com pot ser que hi hagi nits quasi perfectes? I és que, de bon matí, mentre comprava el diari, he sabut que un fill del llanterner s'havia ofegat fent pesca submarina, ben davant ca nostra. El trobaren a les tres de la nit, a set metres de la vorera, probablement quedà enganxat dins una escletxa encalçant un peix, qui sap si un anfós dels grossos. Pobret, tenia vint anys i el cabells rojos (mai he entès allò de «guarda't de ca que no lladre, pedra rodona i home roig»). Havia sortit a pescar, com ho feia molts de dies. Als llogarets de vorera de mar, aquestes activitats arriben a agafar una part de rutina, quan no l'haurien de tenir: la mar no va de bromes, injustament.

Em deia, fa estona, l'amo en Biel de Son Company: «ets homos, uns pels altres, fan s'edat de Cristo». Això que pot parèixer un jeroglífic mal de destriar, volia dir, amb altres paraules "es referia als homes de la seva quinta" que els qui havien nascut el mateix any que ell, uns s'havien mort en néixer, uns altres a mitjana edat, i la resta passaven els noranta, ell encara anava en bicicleta; si fèiem la mitjana d'edat, sortia 33 anys: l'edat en què va morir Jesucrist. No vaig posar mai en dubte aquesta teoria demogràfica, com tampoc el secret de la longevitat de l'amo en Biel "«cada dematí me bec un tassó d'aigua amb una gota de tintura de iode»", ni que el «prana», que és com li diuen els hinduistes a l'energia que ens recorre, tengués en el cos d'aquell homenet un refugi privilegiat. Amb un pèndul cercava aigua i trobava anells perduts. Va encalçar femelles, que és com ho deia ell, quasi fins a l'hora de la seva mort. L'amo en Biel, un home del terròs i del call vermell, amb la mar no hi volia cap relació, sobretot després d'haver tornat de l'Argentina: «sa meva dona va emmalaltí de s'enyorança; quan li pegava fort, s'asseia a un 'tubalet' que havia cordat de bova son pare i li espassava una mica, però no va bastar, si no haguéssim tornat s'hagués morta". L'amo en Biel i els seus quefers, com un element de la vitalitat d'aquella generació "reprimit socialista durant la dictadura, adorador de Felipe González en la transició, coneixedor dels secrets de les herbes, pipa als morros ", em retornà el seu record, perquè hi havia hagut una altra mort al poble d'un home jove. Jove, als quaranta-cinc anys. Aquest, amb la lucidesa que els corprèn poc abans de partir, volgué un iogurt descremat: descremat, quina feta! Després demanà a la seva dona que parlàs d'ell als seus fills, molt petits, i així el recordarien com era. Reviuria a través de la narració de la dona que estimava. Crueltats a part, tornà a sorgir la teoria demogràfica de l'amo en Biel: morts joves que abonen la part estadística que els correspon.

He pujat a la terrassa que dóna al nord a retrobar-me amb la carrera de Sant Jaume, la nostra Via Làctia, que no puc veure a Palma, smogada, bruta i contaminada lumínicament. Com si ho hagués encomanat, dos estels amb coa cauen un darrera l'altre, amb una llarga traca meteorítica. No ho podia tenir millor. M'estir un cabell del cap i deman salut per als meus i per a mi.

Mentre escric, la mar que s'havia aixecat plana com un mirall, s'ha anat arrissant progressivament des del cap del Pinar i el far d'Alcanada cap a s'Estret i, ja més prop, al macar de sa Torre, les ones hi rompen ara furioses. Pensant amb els fets d'ahir, em ve al cap que mon pare no volgué mai ni llagosta, ni molls: «mengen homos morts». No l'interessava gens l'etern reciclatge. Ni saber si tot és el mateix amb noms diversos: jo, tu, la mar, el sol... Deu tenir la mar consciència de les seves fetes i malifetes? No deu mesurar amb les peses del bé i del mal la balança del «prana» universal? Vaja! Disculpin, servidor s'havia enfilat al discurs embafador de l'energia, la vida i la mort. Deuen ser rèmores d'històries de hippies i de vells d'un temps, tot això de les energies i de les vergues que es vinclen quan se'n temen de les aigües subterrànies, perquè, a qui demanam salut quan cauen estels del cel? A això que els altres diuen déus? Sempre ens ho demanen a nosaltres mateixos. I aquí s'acaba. I sinó, que ho preguntin a la perdiu de la vinya de davant, que du darrere una llocada de catorze pollets i van de cep en cep, amb una intuïció genètica per amagar-se i no deixar-se veure excessivament. Enrevolten sa mare sempre seguit, però quan la vella pega un bot damunt una paret margera "d'aquestes de sa Colònia de Sant Pere, fetes de trossos de marès" tots els petits, prova que te prova per pujar-hi. Res, al cap d'una estona torna a baixar i els se'n mena a beure, on van sempre, a un aspersor de reg gota-a-gota, que dóna aigua a una tira de cirerers joves. La set, com la mort, es veu que no entén, tampoc, la tria entre el que és prosaic i allò un poc més poètic.

Climent Picornell, professor de la UIB