La venguda del senyor Rajoy a les Balears no ens ha deixat gaires novetats informatives. Respecte a l'estratègia del tot o res, d'allunyar qualsevol possible soci a l'hora de pactar, manté la ràbia com a consellera i perpetua l'estultícia de rompre tots els ponts. No conec el president digitat del PP com per afirmar si aquesta idea és pròpia o conseqüència de la tutela aznariana o si, una vegada polsat l'estat dels seus a l'arxipèlag, no li ha quedat altre remei que no contradir-los, no fos cosa la desesperació assolís quotes d'impossible solució sense medicació adequada. Record que quan el nomenaren delfí del totpoderós hi hagué antics socis nacionalistes, especialment del PNB i de CiU, que es felicitaren de tenir-lo perquè, deien, amb ell sempre havien pogut arribar a acords. Pel seu tarannà conciliador, especialment en la primera legislatura popular que ocupà successivament les carteres d'Administracions Públiques i d'Educació, havia deixat bon gust de boca en els seus interlocutors. Així que, benpensant com som, vull creure que és malcarat «perquè el món (aznarià) l'ha fet així». Vengués amb la maleta plena de somriures o de grapalluts garrots "propis i de la factoria Acebes-Zaplana" digué al seu públic el que aquest volia sentir: el món sencer s'equivoca perquè tots van en la direcció contrària a la seva. Semblen convençuts que les arengues són de franc o que, si tenen un cost, ja el pagarà qui véngui al darrere. === Però amb les coses de menjar no s'hi juga. Així que, una vegada a Eivissa, muts i contemporitzadors: que el turisme és una indústria fràgil. Dificultar que els governants de centreesquerra s'asseguin tranquils en les seves poltrones, envergant-los quatre rapinyades a les molt honorables natges, pot produir un cop noquejador a l'estómac dels amics hotelers. Si qualcú dels deprimits desallotjats del poder esperava un combat antigovernamental amb l'excusa del naufragi s'ha quedat amb dos pams de boca. Poden disfressar-ho de sentit de la responsabilitat institucional o voler creure que la dreta té un estil diferent i no aprofita qualsevol taca de petroli per revenjar-se del Prestige: si això els conhorta, surt més barat que el prozac però és un autoengany. La realitat és una altra i, sobretot, el moment: els hotelers no tenen un pèl de beneits i saben que l'alarmisme els pot fer perdre calaix i que el govern central d'ara no és el que els esperonà contra l'ecotaxa i no els gratificarà ni l'esforç ni el sacrifici. No hi ha dues situacions iguals, el Don Pedro no és el Prestige ni el Pacte de Centreesquerra està tan desemparat com el de Progrés. Per això, els estopejadors que hi ha entre les files populars s'hagueren de conformar amb una lliçó de realisme i quatre estopejades a la senyora Munar. Pot servir per donar moral a la tropa però, francament, a aquestes alçades, pens que ni li descambuixen les extensions.