A l'ombra confortable de les arcades de la Plaça Major de Ciutat, el passat dilluns 09-07-07 arran del migdia, així com es mira Cort a l'esquerra, hi vaig trobar una taula endomassada amb la bandera color de cel i blanca, amb un sol groc amb cara de persona ben enmig, amb raigs escampats envoltant-la, mirada no dirigida de front, ho fa de coa d'ulls en direcció a l'esquerra, un no pot endevinar si indicant-la o vigilant-la, i als llavis un somriure que no s'avé gens ni mica amb les celles sorrudes i les preocupades rues del front. Papers i fullets escampats a sobre en ordenats muntets, que eren repartits per unes persones de tota edat amb un somriure agradós a la veu.
M'hi vaig aturar uns instants a badocar i al punt una senyora molt admetent em va escometre, remerol i més fresca que una cama-roja de març. «Hola, ¿que es usted argentino, posiblemente?» I jo li vaig contestar que no, que era un mallorquí de Sineu, «un pueblito que está allá en medio, superviviente de muchas cosas», però que, la meva generació, d'argentins tots en teníem una miqueta d'escapoló, a part o banda, empeltat a l'arbre dels records dels padrins, els repadrins, que hagueren d'enfilar aquells indrets empesos per la rusca i totes les mancances, com a motivacions principals, que mestre en Joan Florit Fiol, el fadrinango conco en Joan, un germà del padrí Biel Sabateret, anà i vengué set vegades de Bons Aires perquè dins el «vapor» s'hi lligava una cosa grossa, em confessà un dia. Enfilàrem conversa. Resultà que nomia Mabel Zabala, «!Qué coincidencia!», un fill seu havia comprat una casa devers l'estació del tren del meu-teu-seu Sineu, i ara, per circumstàncies ics, l'havia posada en venda. Afegí que la seva nissaga era de procedència basca, però ella ja havia nascut a l'Argentina, a Mar del Plata, «una ciudad balneario como acá, como Palma de Mallorca» (bono, ella diu: Majooorca, així, més dolcenc..., com empallegós i tot), «pero un poco más grande», i continuà insistint amb rotunditat que, «también como acá», els «marplatenses» eren i representaven només el 30% escàs de la població autòctona. Que també allà s'hi parlaven tots els idiomes imaginables comptabilitzats i qualcun d'existent fora d'inventari. D'una en vengué una altra i, amb tota l'amabilitat que vaig esser capaç de congriar, li vaig posar damunt taula que jo, amb estranyesa fonda, coneixia anglesos, alemanys, fins i tot qualque castellà, «mire qué le digo», pocs però qualcun, que s'havien normalitzat, havien après la nostra parla i certs costums, i anaven pel món com un mallorquí més, però que dissortadament no tenia la fortuna d'haver enfilat coneixença amb cap argentí ni un que ho hagués fet. Potser no havia topat, com solem dir en català del Pla. Ella, dona Mabel, m'argumentà que la cosa de practicar el nou idioma ja l'havia engospada en una edat una mica massa granada, que les coses li costaven molt d'aprendre, i tot allò que solen dir les persones de bona voluntat, però no interessades en excés amb la cosa.
Em continuà narrant la senyora Zabala el motiu d'aquella mobilització i simpàtic proselitisme a la Plaça Major, i em digué que tal dia com aquell, el nou de juliol, celebraven la seva «DECLARACIÓN DE INDEPENDENCIA» (i ho pronuncià així, tot en majúscules, que les paraules li ompliren la boca), 191 anys ja d'aquell 1816 gloriós, afegí. Jo, arribats a això, li vaig posar aquells ullets de serafí que sé lluir quan s'ho paga, i amb cullera de vidre li vaig servir: «pues mire, Mabel, de esto nosotros no podemos presumir, TODAVÍA». Subratllant a bastament el «TODAVÍA», en mancaria d'altra.
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
