Els ingressos per càpita als deu països més rics del món el 1820 eren tres vegades més grans que allò que es guanyava per cap als deu països més pobres. Enguany, la renda mitjana als deu països més rics és cinquanta vegades més gran que la dels deu estats més pobres. No és difícil convèncer-se que Nacions Unides té raó quan diu que no duim camí d'aconseguir el nostre objectiu de reduir la pobresa en el món a la meitat per al 2015. Sembla més aviat que feim el camí contrari. Hi ha països que s'han beneficiat de la globalització, del lliure comerç dels darrers deu anys, per millorar el nivell de vida, i alguns països pobres han aconseguit que l'economia creixi. Un estudi de l'ONU indica que Sud-amèrica i alguns estats asiàtics sobretot se n'han beneficiat. Però els resultats són molt mesclats. I el més significatiu és la conclusió que ja es treu, que la globalització no aporta res que s'assembli a la igualtat, ni en recursos, ni en oportunitats, no tan sols en serveis bàsics. La igualtat no sembla tenir lloc en l'economia globalitzada. Les desigualtats són el que es premia. No hauria de ser cap sorpresa, és cert. La Unió Europea ho demostra: si el mercat comú europeu funciona és perquè els estats més rics han apoquinat milers de milions d'euros als més pobres. Sense aquesta dedicació i aquesta inversió, per construir carreteres, per posar depuradores, per finançar estudis d'adults i més joves, per reconvertir indústries senceres, per estimular la innovació i larecerca, per protegir el medi ambient i fomentar el petit comerç, la Unió Europea no existiria. No existiria si es limitassin a dedicar un 0'7% del PIB a ajudar els veïns. I sense la UE les diferències entre les ciutats riques del nord d'Europa i la foravila pobra de la Mediterrània serien encara majors. És obvi, amb el camí que duim, que la globalització només serà una eina de veritat enriquidora si és també igualadora, i no igualadora en la cultura, per exemple, sinó igualadora en termes econòmics. I això requerirà polítics que estiguin disposats a dirigir-la, a canalitzar les forces que han creat en els darrers deu anys un nombre rècord de bilionaris a occident i en alguns estats del tercer món, per millorar la vida dels milions que continuen sense tenir els serveis més bàsics, ni tan sols una casa que en mereixi el nom.