Un autor, un artista, no hauria de ser mai notícia; el que hauria d'esser notícia sempre "idealment" és la seva obra, cadascuna de les seves obres. Mala cosa, idò, quan l'artista per promocionar la seva obra, per engreixar el seu ego o pel que sigui pretén de promocionar-se a si mateix. Naturalment, qualcú apuntarà que ambdues promocions van indisolublement lligades o unides, o que són molt difícils de separar. Tanmateix, en contra del que segurament és el punt de vista més estès "el punt de vista més «humà», el punt de vista més «realista» i «pragmàtic»", cal fer un cert esforç i evitar de confondre dues realitats molt diferents, l'artista i les seves obres. Sempre que aquestes, realment, quedin. Perquè una obra d'art que no s'independitzi, que no tengui vida pròpia, que no quedi d'una manera molt ferma, no és tal obra d'art.

Per descomptat, en el cas que sí tengui vida pròpia, en el cas que sí quedi, la seva promoció serà millor deixar-la en mans dels crítics amb una mínima sensibilitat i el seu marketing exigir-lo a l'editor o al galerista. En definitiva, l'artista no hauria d'actuar mai com a Relacions Públiques de la seva oferta. Perquè tot el temps que dediqui a promoure la seva obra "i no diguem a promoure's a ell mateix" serà un temps sostret a la seva labor creadora, que és el que realment hauria d'importar-li més. En conseqüència, idealment, el més convenient és que el creador o l'escriptor faci una vida quasi monacal, centrada en les necessitats estructurals i el plantejament més eficaç de l'obra que tengui entre mans o de la que prepari pel futur.

És per creure això que fa anys que pens que la vida social literària o artística "sobretot si és una constant del seu capteniment" rebaixen l'eventual aptitud o potència creadora de l'autor. Certament, és ben possible que la majoria dels afectats no combregui gens ni mica amb aquesta manera de veure les coses, que tal volta pot esser qualificada d'idealista. Tanmateix, tots els integrants d'aquesta majoria de «pragmàtics», en poden pagar les conseqüències de no distanciar-se de certes coses. Vull dir que, a l'hora de la veritat, tants de riscs comporta una posició com l'altra. A no ser que l'artista o l'autor tengui la capacitat "i pugui permetre's el luxe- de separar i aïllar completament, en el temps, la seva activitat creadora de la seva pràctica de les relacions públiques, en base d'alternar els períodes "curts o llargs" dedicats exclusivament a una cosa o a l'altra. Tanmateix, segons el meu parer, segurament minoritari, l'actitud més productiva, més rendible i més ètica "i la que confés que em fa més enveja, aquesta sí de bon de ver" és la que ha estat o va esser la de Miquel Bauçà. Car Miquel Bauçà tenia raó, per molt que escandalitzés a molts, tal com va escriure Sebastià Alzamora en el moment del seu traspàs.

Isidre Grau, en un breu comentari publicat al butlletí n. 27 del Pen Club Català, titulat significativament Que ens fa sortir de casa, en el qual es queixa del temps que es perd per l'excés de convocatòries que rep tot lletraferit, es demana sense embuts: «¿no seria hora de pensar en una cultura de continguts?». La qual cosa vol suposar que, més aviat, sovint, ens manquen aquests. Perquè els continguts són molt més difícils d'identificar, establir i perfilar si qui en té la responsabilitat es dedica amb gaire intensitat a la «vida social».

Si aquesta crítica és realment vàlida per a la «vida social», també ho serà, en bona part, per a la vida política o, més exactament, per a l'enrolament en qualsevol causa partidista o sectària. Per a tota labor autènticament creativa, tan perniciós "o més" serà el partidisme com la vida de relació literària. La responsabilitat essencial de l'artista és envers la seva obra d'art. O així m'ho sembla.