Un autor, un artista, no hauria de ser mai notícia; el que
hauria d'esser notícia sempre "idealment" és la seva obra,
cadascuna de les seves obres. Mala cosa, idò, quan l'artista per
promocionar la seva obra, per engreixar el seu ego o pel que sigui
pretén de promocionar-se a si mateix. Naturalment, qualcú apuntarà
que ambdues promocions van indisolublement lligades o unides, o que
són molt difícils de separar. Tanmateix, en contra del que
segurament és el punt de vista més estès "el punt de vista més
«humà», el punt de vista més «realista» i «pragmàtic»", cal fer un
cert esforç i evitar de confondre dues realitats molt diferents,
l'artista i les seves obres. Sempre que aquestes, realment, quedin.
Perquè una obra d'art que no s'independitzi, que no tengui vida
pròpia, que no quedi d'una manera molt ferma, no és tal obra
d'art.
Per descomptat, en el cas que sí tengui vida pròpia, en el cas
que sí quedi, la seva promoció serà millor deixar-la en mans dels
crítics amb una mínima sensibilitat i el seu marketing exigir-lo a
l'editor o al galerista. En definitiva, l'artista no hauria
d'actuar mai com a Relacions Públiques de la seva oferta. Perquè
tot el temps que dediqui a promoure la seva obra "i no diguem a
promoure's a ell mateix" serà un temps sostret a la seva labor
creadora, que és el que realment hauria d'importar-li més. En
conseqüència, idealment, el més convenient és que el creador o
l'escriptor faci una vida quasi monacal, centrada en les
necessitats estructurals i el plantejament més eficaç de l'obra que
tengui entre mans o de la que prepari pel futur.
És per creure això que fa anys que pens que la vida social
literària o artística "sobretot si és una constant del seu
capteniment" rebaixen l'eventual aptitud o potència creadora de
l'autor. Certament, és ben possible que la majoria dels afectats no
combregui gens ni mica amb aquesta manera de veure les coses, que
tal volta pot esser qualificada d'idealista. Tanmateix, tots els
integrants d'aquesta majoria de «pragmàtics», en poden pagar les
conseqüències de no distanciar-se de certes coses. Vull dir que, a
l'hora de la veritat, tants de riscs comporta una posició com
l'altra. A no ser que l'artista o l'autor tengui la capacitat "i
pugui permetre's el luxe- de separar i aïllar completament, en el
temps, la seva activitat creadora de la seva pràctica de les
relacions públiques, en base d'alternar els períodes "curts o
llargs" dedicats exclusivament a una cosa o a l'altra. Tanmateix,
segons el meu parer, segurament minoritari, l'actitud més
productiva, més rendible i més ètica "i la que confés que em fa més
enveja, aquesta sí de bon de ver" és la que ha estat o va esser la
de Miquel Bauçà. Car Miquel Bauçà tenia raó, per molt que
escandalitzés a molts, tal com va escriure Sebastià Alzamora en el
moment del seu traspàs.
Isidre Grau, en un breu comentari publicat al butlletí n. 27 del
Pen Club Català, titulat significativament Que ens fa sortir de
casa, en el qual es queixa del temps que es perd per l'excés de
convocatòries que rep tot lletraferit, es demana sense embuts: «¿no
seria hora de pensar en una cultura de continguts?». La qual cosa
vol suposar que, més aviat, sovint, ens manquen aquests. Perquè els
continguts són molt més difícils d'identificar, establir i perfilar
si qui en té la responsabilitat es dedica amb gaire intensitat a la
«vida social».
Si aquesta crítica és realment vàlida per a la «vida social»,
també ho serà, en bona part, per a la vida política o, més
exactament, per a l'enrolament en qualsevol causa partidista o
sectària. Per a tota labor autènticament creativa, tan perniciós "o
més" serà el partidisme com la vida de relació literària. La
responsabilitat essencial de l'artista és envers la seva obra
d'art. O així m'ho sembla.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.