Quan tot semblava que el PP variaria la seva estratègia opositora al govern de ZP, les intervencions de Rajoy el passat debat de l'Estat de la Nació confirmaren les perspectives més dretanotes i esbiaxades dels conservadors. No n'aprenen: segueixen, obstinats, caparruts, en un plantejament extremista que fa servir el terrorisme com a arma electoral, com a fórmula de cohesió interna, com a factor per desgastar el Govern. Pensava que aquest darrer enfrontament comportaria un major seny per part del PP, una millor comprenssió de l'entorn. Però sembla que s'actua per confirmar els convençuts, com si el PP sabés que té un sostre electoral difícil de superar i que només aconseguirá guanyar si l'abstenció domina les formacions progressistes i la llei d'Hont, per tant, els acaba afavorint. Perquè ja em diran si són de rebut les desqualificacions que es varen poder escoltar al Congrés dels Diputats els passats dies. Fa la sensació que en Rajoy està atrapat enmig d'un corrent ultra, dominant a la cúpula del PP en aquests moments, i l'ona més liberal que pot significar, tot i que molt més feble, el retorn d'en Rato. Atenció perquè aquest darrer no és una germaneta de la caritat, no es creguin. S'ha divulgat que Rato no hi estava massa d'acord amb la guerra d'Iraq, però no sabem amb certesa si això és veritablement cert o obeeix a una explicació dels seus acòlits per l'arraconament que li va fer Aznar, optant per Rajoy.
El que sembla més clar és que Rato protagonitza un tarannà més obert i dialogant que el que sintetitza Rajoy, un home que sembla tenir una personalitat molt poc acusada i sotmesa als designis dels darrers rots agres de n'Aznar i d'en Zaplana i d'aquest al·lot ximplet que es diu Angelito Acebes. També no em diguin que no és esser un pirreuma, estar sotmès a gent d'aquesta catadura! Però, bono, voler xuclar del poder té aquestes coses: s'aguanta tot el que faci falta, i més!
Els estrategues del PSOE es refregaven les mans l'altre dia, als passadissos del Congrés, davant els resultats del debat. Perquè tot fa pensar (encara que la política fa moltes voltes), que aquesta forma de fer política per part del PP no és, precisament, alliçonadora i engrescadora per a la gent del carrer. Però es veu que existeix algun gen que unifica aquests personatges de la dreta, perquè aquí a Palma la senyora Estaràs no se'n sortia del guió establert de forma tàcita pels cappares del PP: llenya a fons, determinació clara en dir que tot és al·legítim â"si no governa la dretaâ", i endavant sense complexos amb tot un rosari de mentides i tergiversacions. Aquest tarannà â"una paraula que tant li costa pronunciar a n'Estaràsâ" pretén substituir un discurs polític més vertebrat, més propositiu. Les situacions, al final, eren paral·leles. En Rajoy, derrotat, sortia als passadissos del Congrés, on trobà pocs col·legues que li donessin un toquet a l'esquena, segons indiquen les cròniques parlamentàries. N'Estaràs observà la tocata i fuga d'en Matas, que partí caminant per escampar la boira, més perduda que mai en els passos perduts, amb un quilo de patates calentes a les faldilles, que li socarraven el guardapit de torero sense triomfs.
Aina Salom i Soler, apotecària
