Vides paralel·les

El que sembla més clar és que Rato protagonitza un tarannà més obert i dialogant que el que sintetitza Rajoy, un home que sembla tenir una personalitat molt poc acusada i sotmesa als designis dels darrers rots agres de n'Aznar i d'en Zaplana i d'aquest al·lot ximplet que es diu Angelito Acebes. També no em diguin que no és esser un pirreuma, estar sotmès a gent d'aquesta catadura! Però, bono, voler xuclar del poder té aquestes coses: s'aguanta tot el que faci falta, i més!

Els estrategues del PSOE es refregaven les mans l'altre dia, als passadissos del Congrés, davant els resultats del debat. Perquè tot fa pensar (encara que la política fa moltes voltes), que aquesta forma de fer política per part del PP no és, precisament, alliçonadora i engrescadora per a la gent del carrer. Però es veu que existeix algun gen que unifica aquests personatges de la dreta, perquè aquí a Palma la senyora Estaràs no se'n sortia del guió establert de forma tàcita pels cappares del PP: llenya a fons, determinació clara en dir que tot és al·legítim â"si no governa la dretaâ", i endavant sense complexos amb tot un rosari de mentides i tergiversacions. Aquest tarannà â"una paraula que tant li costa pronunciar a n'Estaràsâ" pretén substituir un discurs polític més vertebrat, més propositiu. Les situacions, al final, eren paral·leles. En Rajoy, derrotat, sortia als passadissos del Congrés, on trobà pocs col·legues que li donessin un toquet a l'esquena, segons indiquen les cròniques parlamentàries. N'Estaràs observà la tocata i fuga d'en Matas, que partí caminant per escampar la boira, més perduda que mai en els passos perduts, amb un quilo de patates calentes a les faldilles, que li socarraven el guardapit de torero sense triomfs.

Aina Salom i Soler, apotecària