algo de nubes
  • Màx: 18.78°
  • Mín: 13.93°
18°

Reconeixement d'herència

Avui fa trenta anys que es posà en marxa una consciència col·lectiva que ens ha duit fins als governs que aquests dies investim. Crec que no és una afirmació agosarada. Perquè la cobdícia que s'empassola el territori i el futur només pot aturar-se amb consciència col·lectiva i aquí, una part important de la població, fins i tot d'aquella que vota als còmplices dels cobdiciosos, la tenim. La invasió de sa Dragonera, avui propietat del Consell de Mallorca comandat per la senyora Armengol, sacsejà la nostra societat i l'inoculà el virus de la sostenibilitat molt abans que sabéssim el significat d'aquesta paraula. No debades, el maltracte al nostre territori s'ha fet amb contestació d'una part cada vegada més majoritària de la societat. És cert que no s'ha guanyat la guerra però sí un enfilall de petites batalles amb topònims que ja són banderes de la dignitat i de la lluita per a la supervivència. Des del famós set del set del setanta-set s'han capgirat les prioritats i ja ningú no entendria el present de gratacels vora mar que ens esperava sense aquelles incipients consciències del passat. L'ecologisme, en totes les seves sensibilitats, ha arrelat en el discurs general, des del que fan els hotelers fins al dels més radicals, i ha impedit el creixement que voldrien els cobdiciosos i que aconsegueixen arreu del litoral espanyol, amb algunes excepcions. Basta guaitar la major part de la costa espanyola per valorar què significà aquella mobilització que sorprengué tothom, des dels manfutistes conciutadans fins a la BBC que envià un equip a fer un reportatge. === Molt del suport popular als governs que ara comencen té en la conservació del territori la seva prioritat política. Cert que no entenen el mateix per conservació uns i altres, els del Bloc, els d'UM o els del PSIB, però cap d'ells pot intentar fer política a Balears amb el que entenen per conservació els seus referents a altres indrets de l'Estat. Aquesta diferència començà a desenvolupar-se avui fa trenta anys i seria de justícia que els nous governants, que sens dubte són hereus d'aquell fet, reconeguessin el grapat de joves i no tan joves que, amb la seva reivindicativa acció, activaren l'alarma. Tots tenim un deute amb ells. Un deute que, per la pròpia configuració del col·lectiu, cap d'ells espera cobrar-se. Però aquell dia canvià la nostra història, poc a poc, com babaí que lentament cala en la nostra consciència. === Podria no ser tan optimista i mirar la meitat del tassó que es mig buida, i també tendria raó. Però avui no és el dia de flagel·lar-se amb els sonats fracassos que hem tengut els darrers trenta anys; fracassos que són més punyents i imperdonables en la passada legislatura. Les autopistes d'Eivissa, malgrat com a revulsiu han servit per consolidar la possibilitat de canvi, i totes les demés faraòniques obres del matisme haurien de ser els darrers insults a la consciència que germinà a sa Dragonera. No ens falleu.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.