Fa cosa de mig any, si no recordo malament, en una d'aquestes tristes i poc concorregudes assemblees de l'AELC, arran d'un encertadíssim article del Sr. Capellà, vam coincidir B. Mesquida i servidor a l'hora de proposar una assemblea extraordinària, per allò de debatre amb la totalitat dels socis d'aquest sindicat, quina havia de ser la nostra postura. Saber quina era la tendència majoritària, de cara a la fira dels editors, que es durà a terme la propera tardor. De passada, proposàvem, també, posicionar-nos davant el que s'estava fent a Eivissa i en altres indrets, per allò de donar suport a altres col·lectius, no limitar-nos a mirar cap a l'altre costat. No foren ateses aquestes propostes, tot i que consten a l'acta del dia. La cosa quedà així, enlaire. El més escandalós era, i és, que d'una decisió política de Matas se'n fes un dogma de fe alhora que el senyor Janer passés a ser jutge suprem dels veredictes més delicats, els que afecten la vanitat de tots nosaltres. La postura del sindicat fou d'escàndol i d'indignació per part d'alguns socis que ens trobam a l'expectativa del rumb que agafarà aquest vaixell, amb una tripulació de mil persones que algun tipus d'opinió tindran. Per ara, encara, no en sabem res, tot i que coneixem que l'actual president illenc, el Sr. Bezares, mostra, d'entrada, la coherència que sempre l'ha caracteritzat a l'hora de tractar les qüestions de País. Ens ha manifestat, recentment, la seva intenció i voluntat de fer possible algun canvi, en el sentit de poder tornar a la normalitat que representa l' IRL.

En l'assemblea esmentada, el nostre cavall de batalla fou la tria dels autors, per part d'algú triat per Matas, que en aquests moments només representa un cadàver polític en descomposició. Aquesta tria que correspon gairebé als editors, si es complementa, ha de rebre el suport de l'opinió del conjunt de companys i companyes en la seva totalitat. Aquesta era la nostra proposta, i en això ens trobàvem quan un d'aquests llepaculs que viuen sempre a l'ombra i de l'ombra del poder, hi hagi qui hi hagi, llançà el dard: â"No hi deus voler anar tu? 
Res més lluny que això, en algú que aprèn a escriure, que no porta en el seu bagatge cap títol que s'ho mereixi, mentre l'editor en digui el contrari. No hi ha cap obreta que legitimi a servidor, tot i que mil exemplars venuts d'una novel·letxa són quelcom més que la fesomia trista dels llepaculs de sempre.

Ara bé, com a socis de l'AELC, i per això som un parell que ens trobam a l'expectativa de continuar o marxar, podem dir-hi la nostra i proposar que la resta de companys, en la seva totalitat total, hi diguin la seva i saber quin és el rumb. No és el mateix: A.M. Alcover, J. Alcover, S. Galmés, Rosselló-Pòrcel, B. Bonet, B. Porcel, A. Serra, Ll. Capellà... i una llarga llista que els editors saben i coneixen, obres que suposen un motiu d'orgull, molt més objectiu, que ens obre en un futur les portes a la resta i que contrasta amb el llistat amical dels quatre afavorits de sempre, que ens porta directament al ridícul de les capelletes més falsament consagrades.

Com a llibreter, també es pot opinar i confirmar que l'IEB era un cadàver que Matas va desenterrar per la seva fam de secessionisme. Ni arriben tots els llibres que publiquen a les botigues, per a ser servits a un públic per igual, ni són criteris només editorials o culturals els que sempre n'impulsen l'edició. Els doblers sí que són públics. Per altra banda, agradi o no la línia que se segueix, hi ha una tasca feta a respectar, ni que sigui pels doblers de tots. Ara, d'aquí que això i altres foscos motius legitimin l'institut per convertir els autors catalans de Mallorca en un mer producte balear hi ha un abisme, el mateix que s'obre entre nosaltres cada cop que no es debat un tema, cada cop que algun representant s'abaixa els calçons per quatre euros o cada cop que un mortal recorda a l'altre que afortunadament també ho és. Personalment, abans que esdevenir un producte balear i no anar amb la resta de companys dels PC, prefereixo que enretireu el meu nom d'aquest patètic projecte que s'anuncia en aquesta carta que l'AELC i l'IEB ens adreça als socis, aquests dies, per partida doble i assegurant-nos que els nostres noms hi haurien de ser amb el de les obretes que no s'han molestat a indexar en la seva base de dades. Massa feina per tan pocs doblers! Es pot acabar fent un ridícul espantós volent fer content a tothom. Servidor no ha d'anar enlloc, gràcies.

El millor que es podria fer, és fer les coses amb dignitat i no pensant que tothom porta un preu escrit. Per tant, companys i companyes, benvolguts mandataris que constituïu, aquests dies, el nou Govern, ens hauríem d'afanyar a redreçar aquesta vergonyosa situació i deixar-nos d'historietes. Tots els arguments que aquests darrers quatre anys han legitimat la infàmia i la repartidora de sempre com a mal menor, són tan indignes i vergonyosos com les desafortunades postures manifestades aquests dies per aquest representant de les agències de viatge que per por de perdre el seu lloc assegura als clients, per allò que no gosin anul·lar les seves reserves, que no s'amoïnin, que el Iemen és tan insegur com ho pot ser Londres o Glasgow, i queda tan a pler.