Dins tots els rams haureu conegut persones que són definides amb
un dels dos qualificatius del títol. Els primers tenen mala premsa,
estan mal vists i són acusats pels segons de fomentar climes que
duien cap al desastre, se'ls culpa si es compleixen les males fetes
que havien pronosticat, com si els fets inexorables causats pel
comportament de múltiples persones poguessin esser influïts per la
malastrugança o pels bons desigs de les persones. És com si el
pensament de la gent pogués influir en el resultat d'un partit de
futbol, és com si donàssim consistència a la superstició dominada
per la ignorància del mal d'ull, és com si la ciència hagués estat
superada per la consciència sectària.
Tot això ho dic perquè aquests dies he pensat que aquest fet
podria ser una de tantes equivocacions que es transmet amb els
comportaments del dia a dia. Per què no hauria de ser a l'inrevés?
Per què els que avui són considerats pessimistes, no podrien ser
els optimistes vertaders? I els que es fan passar per optimistes,
els verament pessimistes? Això és el que volia passar a intentar
demostrar, encara que no sé si me'n sortiré. I aquest dubte que
exprés no és pessimisme, sinó que entra dins el mètode de dubtar
sempre per avançar en el coneixement. L'exemple més clar és el fet
de la gent que pensa sobre l'ús actual de la llengua catalana i del
seu futur. Els que es diuen optimistes són els que pensen que va
molt bé, que mai no s'havia usat tant com ara, que gaudeix de molt
bona salut i que com més anirà, més n'augmentarà l'ús, i encara que
pensin que això no és així, no s'ha de dir, per no desmotivar la
gent. Els que són acusats de pessimistes són els que pensen que la
llengua va perdent usos, i que cada dia disminueixen els parlants
exclusius de la llengua catalana, i que el futur és molt negre, que
si no es canvia està abocada a la substitució i a la desaparició.
Encara que aquests darrers pensen que això s'ha de manifestar
precisament per conscienciar que la gent canviï la seva manera
d'actuar, i que aquestes premonicions no s'arribin a dur a terme
mai. I el terme mitjà que tot ho soluciona, senzillament no crec
que existeixi.
Una persona que conec diu que està classificada entre els
pessimistes i l'exemple que posa és que sempre es fixa en els casos
en què no se li permet expressar-se en català, o que troba cada dia
més persones que l'escometen en castellà. En canvi una altra, que
braveja de ser optimista, sempre conta anècdotes que troba pertot i
de cada dia més, persones que li parlen en català. He pensat molt
en el comportament d'aquestes dues persones i he arribat a pensar
que l'optimista podria ser el pessimista, i a l'inrevés. Crec que
la demostració és molt senzilla. El que es creu pessimista, quan va
per la vida creu que dins el territori on la llengua catalana és la
pròpia, trobarà gent que s'expressarà amb tota normalitat en
català, i per tant, quan li passa això, ho troba normal i no li
crida l'atenció, i això és optimisme pur. Solament recorda les
trobades amb gent que s'expressa en castellà quan sembla que ho
hauria de fer en català. En canvi, el que es diu optimista, en
realitat és pessimista, perquè creu que trobarà molta de gent que
no s'expressarà en la llengua pròpia, i es fixa cada vegada que
troba algú que li parla en aquesta llengua. Així que una altra
vegada, el món al revés. He pensat que el que no es conforma és
perquè no vol i ningú no ha d'estigmatitzar ningú. I que tots hi
cabem juntament amb la llengua pròpia, naturalment la catalana.
Només em queda recomanar a cadascú que pensi si ha estat optimista
o pessimista durant el darrer campionat de lliga de futbol o davant
les eleccions del 27 de maig, o davant els possibles pactes i que
en tregui les conseqüències que desitgi.
Joan Lladonet, pedagog
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.