Dins tots els rams haureu conegut persones que són definides amb un dels dos qualificatius del títol. Els primers tenen mala premsa, estan mal vists i són acusats pels segons de fomentar climes que duien cap al desastre, se'ls culpa si es compleixen les males fetes que havien pronosticat, com si els fets inexorables causats pel comportament de múltiples persones poguessin esser influïts per la malastrugança o pels bons desigs de les persones. És com si el pensament de la gent pogués influir en el resultat d'un partit de futbol, és com si donàssim consistència a la superstició dominada per la ignorància del mal d'ull, és com si la ciència hagués estat superada per la consciència sectària.

Tot això ho dic perquè aquests dies he pensat que aquest fet podria ser una de tantes equivocacions que es transmet amb els comportaments del dia a dia. Per què no hauria de ser a l'inrevés? Per què els que avui són considerats pessimistes, no podrien ser els optimistes vertaders? I els que es fan passar per optimistes, els verament pessimistes? Això és el que volia passar a intentar demostrar, encara que no sé si me'n sortiré. I aquest dubte que exprés no és pessimisme, sinó que entra dins el mètode de dubtar sempre per avançar en el coneixement. L'exemple més clar és el fet de la gent que pensa sobre l'ús actual de la llengua catalana i del seu futur. Els que es diuen optimistes són els que pensen que va molt bé, que mai no s'havia usat tant com ara, que gaudeix de molt bona salut i que com més anirà, més n'augmentarà l'ús, i encara que pensin que això no és així, no s'ha de dir, per no desmotivar la gent. Els que són acusats de pessimistes són els que pensen que la llengua va perdent usos, i que cada dia disminueixen els parlants exclusius de la llengua catalana, i que el futur és molt negre, que si no es canvia està abocada a la substitució i a la desaparició. Encara que aquests darrers pensen que això s'ha de manifestar precisament per conscienciar que la gent canviï la seva manera d'actuar, i que aquestes premonicions no s'arribin a dur a terme mai. I el terme mitjà que tot ho soluciona, senzillament no crec que existeixi.

Una persona que conec diu que està classificada entre els pessimistes i l'exemple que posa és que sempre es fixa en els casos en què no se li permet expressar-se en català, o que troba cada dia més persones que l'escometen en castellà. En canvi una altra, que braveja de ser optimista, sempre conta anècdotes que troba pertot i de cada dia més, persones que li parlen en català. He pensat molt en el comportament d'aquestes dues persones i he arribat a pensar que l'optimista podria ser el pessimista, i a l'inrevés. Crec que la demostració és molt senzilla. El que es creu pessimista, quan va per la vida creu que dins el territori on la llengua catalana és la pròpia, trobarà gent que s'expressarà amb tota normalitat en català, i per tant, quan li passa això, ho troba normal i no li crida l'atenció, i això és optimisme pur. Solament recorda les trobades amb gent que s'expressa en castellà quan sembla que ho hauria de fer en català. En canvi, el que es diu optimista, en realitat és pessimista, perquè creu que trobarà molta de gent que no s'expressarà en la llengua pròpia, i es fixa cada vegada que troba algú que li parla en aquesta llengua. Així que una altra vegada, el món al revés. He pensat que el que no es conforma és perquè no vol i ningú no ha d'estigmatitzar ningú. I que tots hi cabem juntament amb la llengua pròpia, naturalment la catalana. Només em queda recomanar a cadascú que pensi si ha estat optimista o pessimista durant el darrer campionat de lliga de futbol o davant les eleccions del 27 de maig, o davant els possibles pactes i que en tregui les conseqüències que desitgi.

Joan Lladonet, pedagog