Els futbolistes i gairebé‚ tots els esportistes professio-nals tenen una vida laboral bastant curta. La majoria d'ells es retiren abans de complir els trenta-cinc anys. Alguns, pocs, segueixen treballant dins el món de l'esport com a entrenadors, preparadors tècnics o comentaristes esportius als mitjans de comunicació, però la majoria d'ells, quan acaben la seva vida laboral com a jugadors, queden sense feina. N'hi ha que no han mirat prim i han duit una vida de mans amples que els ha portat a fer net i net de la milionada que havien anat guanyant. D'altres, emperò, han estat previsors. Alguns han invertit una part dels seus ingressos dins el món dels negocis. Altres han estudiat una carrera que els permet trobar una altra feina.
Dins el món de la política, pel que veig, passa dos doblers del mateix. Hi ha polítics que no saben fer res pus que de gestors de la cosa pública. Just just varen acabar els seus estudis i ja varen entrar de diputats, directors generals, assessors, o cosa per l'estil. I sembla que mai no se'ls va ocórrer que el seu càrrec té una volatilitat més alta que la borsa de Singapur. Són allà com a conseqüència del resultat d'unes eleccions que es renoven cada quatre anys i, segons per qui es decanti la ciutadania, ocuparà la cadira un o l'altre. Com en el cas dels futbolistes, n'hi ha de previsors que es preocupen de trobar una sortida per quan les coses vénguin mal dades. D'altres, emperò, es pensen que no es mouran del redol mai de la vida i no es preparen per una eventual pèrdua del poder. Aquests darrers són, els que moltes vegades, queden amb la boca al vent o, més sovint, passen d'una banda a l'altra, col·locats pels seus, per poder seguir vivint, maldament sigui fent el que no saben fer. Aquesta genteta, quan es troba fora de les institucions, pidola als seus perquè li cerquin una cadira calenta sigui allà on sigui. Ara que el Partit Popular ha perdut el poder a la majoria de les institucions de les Illes Balears i, a més a més, tampoc no el té al Govern Central, podem veure clarament les dues tipologies d'homo políticus. N'hi ha que pressionen el partit perquè els hi doni qualque cosa, ja que si no, patiran fam. I la mare partit, que estima els seus fills talment una lloca, aixeca les ales i en col·loca quaranta d'assessors a l'Ajuntament de Calvià. I ja veurem quants en col·loquen a Manacor, Inca, Llucmajor i Felanitx! I com que paga el poble, no cal mirar prim, hem de procurar que el nivell de vida dels nostres no se'n ressenti i estigui contents i agraïts.
Valga que n'hi ha que van vius, com en Jaume Matas, per exemple, que mentre ostenten el poder ja procuren perparar-se per quan venguin mal dades i, en lloc d'haver de viure a costa de la pobre butxaca dels contribuents, tot d'una que la cosa es torç abandonen el vaixell a la deriva i es passen al món dels negocis, maldament sigui als Estats Units.
