L'autocita és una malaltia freqüent entre els articulistes. Deu ser que avui m'he oblidat la pastilla que m'hi vacuna perquè tot d'una que sentit les paraules de l'expresident Matas he recordat el titular d'un article meu de fa just una setmana. Promet duplicar la dosi a partir de demà però avui deixau-me dir que ja ho deia: El matisme s'ha acabat. No és greu (Diari de Balears, 15 de maig de 2007). I s'ha acabat com començà: per pur interès personal del seu inventor. És significatiu i defineix el personatge que, lluny de fer la més mínima autocrítica i després de ser l'únic president que ha duit el PP a l'oposició i per dues vegades, en el seu comiat es dedicà a criticar als altres amb un argument curiós sorgit de la seva boca: a UM els han mogut els interessos polítics. Els interessos dels altres, polítics o personals, són il·lícits i espuris, els seus, personals o polítics, no. Que s'ho faci mirar; o no, que ja no ens afecta.

Afecta al seu partit, al qui diu estimar tant com a les Balears i, per això, els abandona. Al petit país, el deixa amb una economia especulativa de destrucció del territori i els índex més obscens d'abandonament escolar, de matrícules universitàries i d'investigació i recerca. Al gran partit, amb una tumoral excrescència ultradretana que només fa quatre anys no era ni un molest gra en el cul. Amb aquest panorama es permet dir que pateix pel país, ara que no estarà en les seves mans, i té fe en el partit, perquè és ell el que nomena marmessors. En el fons, tot gira al voltant seu; que per això és diu matisme. Als centenars de confiats militants que el mes que ve no tenen el sou segur "gràcies a la incapacitat de don Jaume d'aparentar ser un aliat fiable" els deu omplir d'orgull veure que el seu president deixa el patató de l'escó de cap de l'oposició per anar a fer les amèriques després de ser el major responsable del fitxatge del batle Hidalgo, d'aparèixer en públic suport del batle Del Olmo, de no haver tallat rasputinians caps, d'haver demostrat manca d'il·lusió per encapçalar la llista al Consell de Mallorca, d'haver fet el bufa amb els madrilenys benestants, d'haver-se comprat un casal desproporcionat al seu sou i possibles, d'haver plantejat una campanya a tot o res... Un orgull tenir un president així que abandona el vaixell quan van mal dades.

Com que sol caure dues vegades amb la mateixa pedra, ara torna a dir que la senyora Estaràs és l'esperança blanca del partit. Ho repetí a la campanya electoral i l'esperança del partit s'entaferrà una hòstia tan forta que, de la inflor, encara no ha obert boca. Això sí: aquell que a mitjan legislatura anterior li alçà el cul i li plantejà un torcebraços, ara campa guanyador a Calvià i, pressuposts municipals a la mà, engreixa l'exèrcit «sense complexos» que s'enfrontarà a l'acomplexat aparell del partit que ell abandona. El senyor de Sant Feliu tan se'n fot: ell només és aquí per quan les coses van bé i són rendibles. Ara pinten bastos al PP de Balears i devers Nova York tot són «trumfos». Una joia.